Unilateralitat i legitimitat democràtica
La via unilateral no es legitima principalment amb vots. Fan falta, abans que res, bones raons. És obvi que vots i raons són coses clarament diferents, però encara hi ha qui no les distingeix prou bé. En efecte, no és estrany llegir o sentir gent de bona fe condicionant la unilateralitat del procés independentista a un suport democràtic més gran. Com si una secessió sense acord amb l’estat requerís més adhesió popular per ser legítima que si fos pactada.
D’entrada, he de dir que ja em resulta estranya la contraposició entre independència pactada o unilateral. Al món acadèmic, els teòrics de la secessió no hem jutjat mai la legitimitat d’una secessió en funció de si es feia de manera unilateral o pactada. Quan hi ha una via pactada o regulada simplement no hi ha cap problema de legitimitat. Aquest supòsit quasi ni es discuteix.
La secessió en sentit propi es duu a terme per la via dels fets, sense acord amb l’estat existent. Els casos en què hi ha un acord entre les parts són extraordinaris i pertanyen a un gènere diferent, que també podríem anomenar dissolució de l’estat. Per aquesta raó, és absurd defensar que una secessió per ser legítima ha de respectar les lleis. Es tracta d’un canvi de règim polític, que per definició substitueix l’ordenament legal. Tampoc en això no hi ha la clau de la legitimitat.
Aclarit que la discussió sobre la secessió es planteja al marge de qüestions de legalitat o del consentiment de l’estat, resulta molt més plausible que la ruptura no pot anar lligada exclusivament a una qüestió de legitimitat democràtica. Per tant, el dret de Catalunya a celebrar un referèndum i eventualment a declarar-se independent no depèn amb caràcter principal de si ho vol més o menys gent (mentre sigui una majoria clara). I m’atreviria a dir que és insostenible la idea que tot es redueix a una qüestió democràtica i de garanties legals o procedimentals.
Tal com jo l’entenc, la secessió no és en primer lloc una qüestió de democràcia, sinó de justícia. Dit d’una altra manera, no depèn de les majories, sinó que depèn de la causa i les raons. Amb tot, puc entendre que en el debat polític es plantegi com una qüestió de respecte per la voluntat popular. Perquè en el fons la realitat és que un règim polític no es pot sostenir sense el consentiment exprés o tàcit de la ciutadania que hi està sotmesa.
Pensem en un país democràtic el règim constitucional del qual proclama com a valors suprems la sobirania popular i el pluralisme polític. Si de les eleccions lliures que s’hi fan periòdicament en resulta una majoria clara a favor d’una proposta que xoca amb l’ statu quo polític, es planteja un problema complex. Sostenir que el vot de la ciutadania no té cap valor si el marc legal vigent no permet posar en pràctica el programa majoritari no és una resposta democràtica ni prudent.
En el cas del Quebec la Cort Suprema del Canadà va plantejar una solució molt ben rebuda més enllà de les parts implicades en aquell contenciós. A grans trets, va dir que un mandat democràtic incompatible amb el marc constitucional no generava cap efecte jurídic directe ni autoritzava a executar-lo al marge de la legalitat. No obstant això, sí que obligava totes les parts a negociar de bona fe per fer realitat la demanda popular. Per a aquell cas concret, obligava totes les províncies i el govern federal a considerar les reformes necessàries per fer possible la independència del Quebec. En cas que no complissin amb aquesta obligació, afegia, la intransigència i el bloqueig contribuirien a legitimar la secessió unilateral.
Podríem resumir i generalitzar aquesta tesi dient que el principi democràtic fonamenta un dret a decidir que s’expressa i exerceix pels canals legals existents en l’àmbit intern dels estats. Dins aquest marc, el mandat democràtic d’una minoria territorial (com són els catalans) per alterar l’ statu quo constitucional genera una obligació correlativa de la resta d’implicats de fer-ho possible. En cas que la resposta sigui la intransigència i/o el boicot, aleshores es podrà invocar una causa justa per legitimar la sortida unilateral del marc constitucional.
En definitiva, la via unilateral exigeix haver esgotat abans totes les altres vies i haver negociat de bona fe, no pas més vots o percentatges. El suport popular majoritari és una condició sine qua non (la legitimitat democràtica ha de ser clara), però el que justifica la unilateralitat és la deslegitimació d’un statu quo tancat a qualsevol sortida negociada, insensible al consentiment dels governats. I m’atreviria a dir més: les majories qualificades són més pròpies d’un sistema polític legítim que no d’un cas en què s’entén que falten unes institucions justes.
Aquí i ara, en qualsevol cas, la tesi que Catalunya té dret a celebrar un referèndum sobre la independència, i que una majoria clara així ho vol, implica que l’Estat té l’obligació de negociar per fer-lo possible. O, cosa que és el mateix, no té dret a impedir-lo. Això és el que autoritza moralment a convocar-lo de manera unilateral. Les normes que l’han de regir no haurien de tenir res d’especial per aquest fet.