Unilateralitat o creixement?

Exigents. catDarrerament s’ha instal·lat en l’independentisme un fals debat: avançar unilateralment cap a la instauració de la República o fer créixer el suport social del sobiranisme, com si fossin dues coses incompatibles o contradictòries. Ben al contrari, totes dues són necessàries i es retroalimenten. Vet aquí una sèrie de consideracions que el sobiranisme hauria de tenir presents.

Com en una colònia. Cada cop és més clara la concepció colonial de l’estat espanyol respecte a Catalunya. Ja havien dit que no érem “territorio nacional ”. Ara ja no dissimulen que l’autogovern no el reconeixen com un dret inherent sinó com una simple concessió que poden retirar quan vulguin.

Els drets fonamentals són unilaterals per definició. La vigència dels drets fonamentals no pot condicionar-se a l’acceptació de qui els nega o conculca. Els drets fonamentals s’han de regular, però el dret és previ al seu reconeixement legal. Cal tenir sempre disposició a pactar com s’aplica el dret a decidir, però també cal estar disposats a exercir-lo si es nega aquest pacte.

Tardor del 2017. La unilateralitat no només és legítima sinó també eficaç. Cal replicar el relat que quan, la tardor del 2017, la via unilateral no va ser capaç de fer efectiva la proclamació de la República, va fracassar definitivament. Per a alguns, això va malbaratar les dues grans victòries que ningú nega: l’1-O, quan l’Estat no va poder impedir el referèndum, i el 21-D, que el va dur a pensar que no pot vèncer l’independentisme a les urnes. Tanmateix, retirar-se a temps forma part dels manuals clàssics de confrontació: quan la victòria total és incerta, el pla B és que l’adversari es vegi obligat a ensenyar les seves cartes, per poder preparar un segon embat en millors condicions.

Les vergonyes de l’estat espanyol. Mai sabrem si hauria estat possible la plena i definitiva vigència de la República Catalana, però era jugar-s’ho tot a una carta. A més, probablement s’hauria perdut la batalla moral de l’opinió pública internacional. La nostra retirada va forçar l’Estat a mostrar la seva estratègia de repressió política, policíaca i judicial. No porten enlloc les especulacions prèvies sobre fins on gosaria arribar l’Estat i fins on l’hi toleraria la Unió Europea. Ara ja ho sap tothom, cosa que ens ajuda a preparar el segon embat.

Preparar el segon embat. Es pot especular sobre si el pla “de la llei a la llei” era una ingenuïtat o si es van preparar prou bé les estructures d’estat. Sigui com sigui, era un intent inevitable, i la seva inviabilitat no s’ha de considerar un error o una traïció. Simplement era un pas ineludible en la nostra estratègia i el seu èxit depenia no només de nosaltres sinó de la reacció de l’estat espanyol i de la comunitat internacional. Si de cas, podem autocriticar-nos un excés de confiança i, sobretot, no haver explicat prou bé, abans i després, les expectatives i els resultats.

Noves eines. El Procés ha mostrat una creativitat sorprenent, tant en eines cíviques (ANC, reconversió d’Òmnium...) i institucionals (AMI...), com en formes de lluita (referèndums, manifestacions massives, llaços grocs...) i, ara, preparant el segon embat amb noves eines (CDR, Consell per la República, Crida Nacional, Fòrum Social...) o revertint les de l’adversari (presó, judicis, exili...). Dissenyar-les i engegar-les requereix imaginació, esforç i temps, ja que no tenim referents i els recursos són escassos.

Cedir la iniciativa i mantenir la pressió. Cal cap fred i molta pedagogia. Hi ha moments en què convé cedir la iniciativa mentre refem les forces, mantenint la pressió. La preparació del següent embat inclou també reparar els danys soferts (155...).

Créixer també per la unilateralitat. Fins ara, bona part del creixement de la base sobiranista ha vingut derivat d’exercicis de sobirania que han estat contestats per l’Estat (consulta del 9-N, referèndum de l’1-O...). És un bon camí de futur, però sempre que siguin desobediències o iniciatives d’ampli consens.

Bona gestió i millores socials. Per ampliar la base social cal ser creïbles en l’eficiència i l’eficàcia de la gestió, però, sobretot, en la voluntat de millores socials substancials. A més de fer palesa la nostra sensibilitat social, s’ha d’explicar que per fer possible un salt social qualitatiu és imprescindible disposar del marc legal que ho estableixi i dels recursos econòmics que comporta la seva implantació (lleis socials tombades pel Tribunal Constitucional, competències no transferides, dèficit fiscal...) i que això només serà possible dins la República Catalana.

Un projecte ambiciós. Aquest és un dels principals motius per reclamar-la. Cal un debat ciutadà per dissenyar el país que volem. Un país que sigui un referent en el nostre entorn geogràfic. Un projecte que il·lusioni àmplies capes ciutadanes i doni ple sentit i contingut a la República Catalana.

Acceptar i superar les discrepàncies. En un panorama tan complex, no és estrany que apareguin dubtes, diferències i descoordinacions. Tanmateix, l’evolució dels esdeveniments facilitarà i fins i tot obligarà a superar-les, ja que només des d’estratègies compartides serà possible fer front als nous reptes.

S’acosta el nou embat. En qualsevol cas, el temps de recuperació i preparació s’està esgotant, ja que la confrontació sembla pròxima: els judicis, les eleccions, la sentència, la presumpta proposta estatal, la crisi espanyola... Amb una base més àmplia i amb millors eines i condicions, esperem que no calgui una nova treva, sinó que forcem la implantació o la negociació de la República Catalana.

EXIGENTS.CAT: Alícia Casals, Ariadna Benet, Enric de Vilalta, Eudald Carbonell, Ignasi Faura, Jaume Marfany, Joan Carles Roca, Joan Contijoch, Joan Guarch, Jordi Manyà, Josep Ferrer, Josep Lluís Fernàndez, Joan Puig, Josep Viana, Miquel Strubell, Mireia Juanola, Pere Oriol Costa, Pere Pugès, Rosa Maria Quintana, Rosa Maria Dumenjó, Víctor Cucurull i Virgili Delgado.