L’única via transitable
L’absolució de Trapero és una bona notícia que ha descol·locat l’independentisme del “com pitjor, millor”, que no concep que ni que sigui per un cop una instància de l’alta magistratura espanyola actuï amb rigor. L’única explicació que hi troben és conspirativa: el major dels Mossos en realitat va ser un traïdor -durant el judici va revelar que tenia un pla per detenir Puigdemont per si calia- i la decisió de l’Audiència Nacional seria un premi a la seva actitud. Qualsevol altra possibilitat -progressisme o professionalitat dels jutges, o totes dues- no quadra en la visió sense grisos respecte dels sectors dirigents de l’Estat.
En vista de la sentència del Suprem amb els presos polítics, de raons per a la indignació i la desconfiança no en falten. La democràcia i l’estat de dret espanyols, en especial el sistema judicial -però no només-, han demostrat a bastament inconsistència i prejudicis ideològics, però hi ha excepcions. I aquesta sentència n’és una. Ho és tant, d’excepcional, que el cor mediàtic espanyolista l’ha minimitzat de manera clamorosa. Encara els encaixa menys en el seu univers ultrapatriòtic. No tenen cap interès a qüestionar l’entramat de mentides, tergiversacions i exageracions de la condemna dictada pel Tribunal Suprem contra els líders del Procés, una sentència tenyida de subjectivitat, molt lluny de l’asèpsia factual amb què l’Audiència ha absolt la cúpula dels Mossos de tots els càrrecs. La Fiscalia i el Suprem han quedat en evidència.
A veure: Trapero no va ser un heroi el 17-A ni un traïdor post 1-O. Va ser i és un professional competent, artífex d’un model català de policia democràtica en què la mediació (el diàleg) amb la societat és sempre la primera arma i la més efectiva. Naturalment no és l’única: també hi ha l’ús de la força (de la violència), esclar. En tot cas, aquest model està a anys llum de la tradició i la realitat dels cossos de seguretat espanyols, als quals els pesa, molt, el llast de la seva història. El caràcter mediador dels Mossos connecta no només amb la modernitat policial dels països més avançats, sinó també amb el tarannà de la societat catalana, com s’ha vist amb el mateix procés independentista, una aposta rupturista que s’ha distingit, tanmateix, pel seu caràcter pacífic, cívic i democràtic. Els esclats d’ira com a reacció a la sentència del Suprem han estat limitats en el temps i són l’excepció.
La societat catalana sempre ha apostat pel diàleg, tant portes endins com cara enfora. Aquesta mateixa setmana, el CEO ha fet pública una enquesta en què un 87,3% dels catalans defensen el diàleg amb el govern espanyol per resoldre el conflicte amb l’Estat. Hi estan a favor el 91,8% dels votants d’ERC, però també el 72,3% dels de JxCat i fins i tot el 64,2% dels de la CUP. També entre els comuns, el PSC, Cs i PP hi ha un ampli suport. L’altre gran consens català, també al voltant del 80%, defensa la realització d’una consulta acordada. L’adjectiu, en aquest cas, és important: acordada. Per acordar les coses cal asseure’s en una taula a parlar.
D’entrada és obvi i notori que l’Estat no vol ni sentir a parlar d’un referèndum d’autodeterminació. Però per a tothom hauria d’estar clar que sense diàleg, és a dir, sense política, no hi ha sortida possible, només hi ha un problema enquistat, una inestabilitat permanent. La judicialització i la resposta repressiva han fet més gran el problema, han ampliat la fractura política, que ara mateix, com s’ha vist aquesta setmana en un Congrés convertit en altaveu de la ultradreta, és més que evident a Espanya. La societat espanyola està retrocedint cap a un guerracivilisme perillós: es comencen dient barbaritats a l’hemicicle i no saps com s’acaba. No és cap broma. Per sort, la societat catalana, malgrat tot i sense renunciar ningú a les pròpies idees, segueix fent seva la via del diàleg. És la bona, per no dir l’única transitable.