Sé que els funerals són tristos per definició. Però quan la persona desapareguda ha viscut més de noranta anys, ha tingut una vida plena i ha mort acompanyada dels fills i els nets, que la recorden amb un somriure, un acte de comiat pot ser tendre i reconfortant.
L’últim funeral d’aquesta mena que he viscut m’ha retornat al poema tan conegut de Jaime Gil de Biedma, que comença dient Que la vida iba en serio / uno lo empieza a comprender más tarde i que acaba amb aquests versos encertadíssims: envejecer, morir, / es el único argumento de la obra.
El poeta va escriure No volveré a ser joven l’any 1968, quan tenia només... trenta-nou anys! Imagino que ho va fer motivat per la impressió que devia fer-li la proximitat del canvi de dècada. Em desperta certa admiració que, en un moment tan pletòric, ja hagués endevinat quin era l’únic argument de l’obra. Jo vaig tardar encara molts anys a veure-ho així. Però al costat de l’admiració, aquesta dada també m’ha inspirat una mica de compassió per Gil de Biedma. Trobo que, tot i que sigui una veritat irrefutable la que assenyalen els dos últims versos del poema, és millor que aquesta lucidesa t’arribi més endavant.
Des de la seixantena, encara em resulta difícil acceptar que aquest és l’únic argument d’aquesta obra –si tenim sort, barreja de drama i de comèdia– que vivim. Vull creure que els anys que em quedin encara m’oferiran trames diverses, que l’argument s’anirà enredant i diversificant, encara que sigui per acabar arribant al port inevitable.
Torno al poema: si els versos són bons, el títol encara ho és més. Segurament aquesta certesa, No volveré a ser joven, és el que més costa d’acceptar quan et vas fent gran. De la mateixa manera que les malalties més devastadores són les que t’obliguen a admetre que ja no tornaràs a tenir la salut d’abans mai més, ni podràs tornar a fer coses que la salut d’abans et permetia fer.
La vellesa, en certa manera, és una malaltia incurable, però crec que pot oferir un consol. Deia Gil de Biedma Como todos los jóvenes / yo vine a llevarme la vida por delante i crec que si, quan t’arribi el moment d’acomiadar-te, penses que, si no sempre, de tant en tant has viscut així, pots morir tranquil.
Aquests són els pensaments que em van fer sentir conformada en el funeral d’una dona que ja havia complert els noranta, mentre els seus nets li agraïen haver estat una persona fonamental a les seves vides.
En tornar a casa després del funeral, escolto els de Manel cantar: Tu assenyales l’absis romànic d’una catedral i sou joves i forts! / I sentiu l’eternitat al vostre davant!
La joventut s’ha de viure així, pensant que allò durarà sempre, sense ser massa conscients de la fragilitat de la vida ni analitzar quin és l’argument de l’obra. Pensem en roses i roses, / fem veure que durarà, que va escriure Josep Carner. L’argument, nois i noies, l’anireu fent a mesura que aneu posant anys. És ben segur que us passaran coses que aniran modulant aquesta voluntat decidida de yo vine a llevarme la vida por delante; de vegades la vida us passarà per sobre. Però si us és regalat d’arribar a vells, comptaran més les coses que heu fet, la gent que heu estimat, les converses que heu tingut i les abraçades que heu rebut que tot allò que us vau estalviar, o no vau gosar fer, o vau deixar passar.
