Per què ens uneix més el dissens que el consens?
És esgotador! Ara més que mai tots som conscients de l’impacte econòmic, social i emocional del covid-19, i els reptes de país, d’empresa, socials, familiars i individuals que tenim al davant. Alguns amb més esperança i oportunitats que d’altres, però en tot cas amb un sentit de solidaritat segurament més fort que abans.
Per tant, des de la simple racionalitat i des de l'humanisme, en un món ideal seria el moment idoni per anar junts en la reconstrucció de ponts i del país des del reconeixement a la diversitat i a la inclusivitat, i des del compromís a retre comptes del bon ús dels recursos públics, amb la sana ambició de ser referents europeus de país que aposta pel progrés econòmic i social.
Catalunya té el potencial per pretendre-ho, és un país amb una societat civil i un teixit empresarial local oberts al món, amb un societat del coneixement referent en recerca i innovació, que ha sabut combinar el creixement econòmic amb les polítiques d’integració social.
I ara en molts moments no ens reconeixem perquè estem immersos en el dissens, en tots els plans.
Més enllà de deixar de banda els extremismes populistes, ens entossudim a contraposar partits d’esquerra amb partits neoliberals, independentistes amb no independentistes, polítics amb gestors, govern amb empresariat, empresariat amb sindicats, públic i privat... i sempre des de la dicotomia entre bons i dolents. És decebedor i esgotador, i provoca un sentiment d’impotència total.
A la ciutadania aquesta situació no ens agrada, i quan diem això ens arrisquem que ens diguin que tenim el que ens mereixem, perquè som nosaltres els que votem i decidim en qui deleguem el govern del país; ens arrisquem, també, que ens preguntin per què, si en sabem tant i volem canviar l'estat de coses, no ens impliquem activament en la política. Una altra dicotomia.
Tot seria més fàcil si superéssim els tacticismes de partit i corporatius, ens centréssim en el sentit comú i compartíssim l’objectiu de reconstruir un país que vol un model de creixement econòmic competitiu i sostenible, i un sistema transparent de retiment de comptes per garantir que aquest creixement retorna a la societat amb la creació de llocs de treball de qualitat, millora de les inversions, recerca i innovació, i projectes socials.
Un exemple de confrontació innecessària el tenim en el sector de la salut: ICS (centres públics de gestió directa) o concertació. El ciutadà aquesta contradicció no la té. Sap que amb la seva targeta sanitària pot anar tant a un centre de l’ICS com a un centre concertat del sistema públic de salut de Catalunya (l’Hospital de Sant Joan de Déu, l’Equip d’Atenció Primària de Vallcarca, l’Hospital de Sant Pau, el Consorci Sanitari de l’Alt Penedès i el Garraf, l’Hospital de Palamós o Manresa...). El debat sobre titularitats, associant concertació amb privatització dels serveis, genera una confrontació artificial i no aporta valor perquè confon i espanta la gent, que pensa que pot perdre la gratuïtat del servei. És un debat que mai va acompanyat d’una anàlisi amb rigor de dades i indicadors del bon ús dels recursos públics i de la qualitat dels resultats assolits. No es tracta de confrontar sinó de treballar junts i en xarxa, fer una assignació transparent de recursos i d’avaluació de resultats, i aprofitar totes les sinergies i potencialitats per millorar l’accessibilitat de les persones a una sanitat de qualitat.
Antón Costas, en un article, definia el populisme polític com el d’aquells "partits i dirigents polítics que posen l’accent en les diferències d’ideologia, de valors, de cultura o d’identitat existents en una societat plural”, i afegia “que els resultats de la recerca empírica mostren de forma clara que l’auge del populisme polític coincideix amb el deteriorament de les condicions de vida de les classes treballadores i amb la disminució d’expectatives de les classes mitjanes i dels professionals”.
Que sigui la voluntat de consens i l’interès públic el que ens uneixi. Fem-ho possible! Ho necessitem per mirar endavant i recuperar el creixement econòmic i la cohesió social, i ho necessitem emocionalment, nosaltres i les generacions de futur si les volem implicar avui en la reconstrucció del país.
Roser Fernández és directora general de la Unió Catalana d’Hospitals