Una tornada possible

Encara que aquestes hagin estat unes vacances personalment esplèndides i plenes de calma excitant, no puc dir que torno amb les piles carregades perquè no soc cap robot. Encara no se m’acumula el descans enlloc. Tampoc la pausa em fa ser més optimista. O optimista a seques. Em torno a preguntar quin sentit té aquesta distribució del temps tan absurda i torno a llegir despropòsits que em sonen de setmanes enrere. Comencem amb tsunamis metafòrics i huracans reals devastadors. No deixem enrere incendis que ens omplen el món de cendra. El món, que es manté com sempre, entre dies bons i dies dolents. Com nosaltres, que fem vacances, les que tenim la sort de fer-ne, i que se’ns acaben per tornar a una rutina, relativa, les que tenim la sort de tenir feines relativament rutinàries. I si no fos per aquesta calor encara tan enganxifosa, tot podria millorar notablement.

A l’estiu, les vagues als aeroports s’han convertit en el mateix clàssic que els retards de la Renfe. Com el sobrepès general i especialment l’infantil, per més que hi ha qui s’entesta a córrer davant d’un bou per defensar l’exercici físic. El seu, esclar. La mà estesa dels polítics no és una mà per posar-la al foc i la trobada del G-7 és per fer-la en un búnquer i estalviar-se imatges i calés en seguretat. A Barcelona ja no hi ha seguretat. A la ciutat, delinqüents atraquen turistes i al port, vaixells de milions de tones plens de turistes atraquen l’aire. La culpa queda més repartida que la loteria i segurament per por a aquesta agressivitat ciutadana la Diada serà plena d’absències. I de samarretes de mal gust. Però el judici al president de la Generalitat no és pel teixit ni pel color de la samarreta. És per una pancarta. En blanc i negre. La vida és sempre una pel·lícula.

Tornem i descobrim que, perquè quadrin els números, a Espanya la xocolata amb xurros va a 18 euros. Aleshores el preu del cafè a Estocolm no ens sembla tan car. El patriotisme no repara en les despeses. Tampoc ens podem sorprendre: la unitat d’Espanya sempre ha sortit cara. Que es parli de finançament irregular del PP em sembla un eufemisme delicat, tenint en compte els nyaps de totes les seves suposades estratègies fraudulentes. Però tots som innocents fins que no es demostri el contrari. Fins i tot si ets del PP. O el rei. I sempre que no siguis independentista català. O un jove d’Altsasu. La sort és que hi ha un criteri. Amb algunes excepcions. Que per fer les normes, sempre són necessàries. Digueu-ne fer demagògia i no sé quina altra estratègia tertuliana. Però és que alguna cosa haig de fer. Que la maleta em fa mandra desfer-la. I el riure el dosifico. Que tot va per molt llarg, sembla. I els xurros, caríssims.

Som-hi. Que la temporada ja ha començat i encara fan sèries de patir. Afortunadament. Potser és ara que hauríem de menjar el raïm i omplir una nit de desitjos. No cal esperar-nos al desembre. Encara que, si ens hi fixem bé, els anys no acaben de passar i ens encallem en vaixells que no tenen port. Perquè la tirania és humana i són humans els qui l’exerceixen. Els qui la trien. De la mateixa manera que tants s’obstinen a omplir-nos jornades senceres de paraules buides, quan el que no tenen és paraula. Perquè les paraules sempre són plenes. “No hi ha res al món tan poderós com la paraula”, diu Emily Dickinson, citada per Jordi Cuixart en el seu llibre 'Ho tornarem a fer'. I a mi em donen forces. La paraula, Emily Dickinson i Jordi Cuixart. Encara que des de fora ens vulguin omplir de renúncies i de silencis.