Una firmeta...

Una firma és important. Es veu que diu coses de la teva personalitat i, sobretot, serveix als perits per saber si aquella lletra és teva. Durant l’adolescència jo la vaig practicar en pàgines i pàgines. Me la vaig mig copiar de la del cantant Shaun Cassidy, que sortia en un pòster de la revista Superpop. Haig de dir que tenia tot de pòsters de cantants de la Superpop, a la porta de la cambra, entre ells Mike Tramp & Mabel. Per favor, busqueu fotos d’algun disc del grup, que interpretava la inoblidable We are the 80’s (“Somos la generación de los ochenta”, que deien els radiofonistes), i comprendreu per què la meva mare va instal·lar un penja-robes al damunt del pòster on sempre penjava abrics molt llargs, amb l’objectiu de tapar-lo.

Però ara, una firma pot no fer-se amb bolígraf, sinó amb el dit, si et ve un repartidor a casa. “Vigili, vigili no sortir del quadradet”, et diu, tot presentant-te la màquina. Segons quin temperament artístic i egocèntric tinguis (és el meu cas) no pots contenir tots els gargots en aquell espai minúscul, i menys si els has de fer amb el dit índex. I llavors, esclar, et traeixes a tu mateix i fas el primer que se t’acut. Però la humiliació és més gran, encara, si has de signar un document electrònic amb el ratolí de l’ordinador. Soc esquerrana, però he acabat per tenir el ratolí al cantó dret, com tothom, per poder fer servir amb habilitat altres ordinadors que no siguin meus. M’hi he acostumat. Però signar amb la dreta i amb el ratolí, que és el que acabo de fer ara, per petició de la soferta gestora que tinc, passa de taca de whisky. M’ha sortit un simple, pàrvul, pertorbador gargot que entristiria profundament Shaun Cassidy i amoïnaria qualsevol grafòleg i psicòleg. He tingut una infantesa molt difícil, sí, però és que el gargot que m’ha sortit suggereix analfabetisme combinat amb propensió al magnicidi.