Un any que sigui realment nou

Hem canviat d’any i el fred i la incompetència continuen entre nosaltres. El fred se n’anirà amb el pas de les estacions. Els Reis ens han deixat unes restriccions que segurament les hauria d’haver cagat el tió. Però és que, encara que l’aire sigui gèlid, això no és Alemanya. Sort que ens ho diuen. Ara ja ho sabem. Al sud es respecten tant les tradicions que ni una pandèmia és capaç de tombar-les. Han de passar els Reis. Això sí, aquesta vegada no ens veurem després de festes. Potser podem aprofitar alguna rave, on els Mossos actuen amb molta més discreció que als desnonaments o a les manifestacions. Aprofitem-ho. És qüestió de prendre’s el 2021 com una festa contínua. I si la música pot ser en directe, molt millor. No calen focs artificials, que encara prendrem mal i d’això en tenim els cabassos plens. De neveres, en canvi, en podria arribar un carregament. I més respecte per les infermeres, que l’últim que esperàvem és sentir com es tapen les incapacitats pròpies amb un col·lectiu de professionals que, literalment, ens està salvant la vida. Aquesta desconsideració no es pot permetre sota cap circumstància i encara menys amb els escassos sous que es paguen per feines tan lloables i amb la quantitat de diners públics que es perden en passadissos corruptes des de fa segles. Algun dia s’hauran de posar les catifes vermelles als llocs correctes. Podríem començar aquest any mateix. No hi ha vals experiència però podem viure costums nous. Molt millor que viatjar en globus o que llançar-se des d’un pont. Sobretot si vens d’una rave.

Aviat tornarem a ser al març i farà la sensació de primera vegada. El govern s’ha solidaritzat amb la majoria de la ciutadania i tampoc no planifica gaire res. La diferència és que nosaltres no podem i el govern hi està obligat. El problema és que no s’obren noves vies de col·laboració i que ningú està disposat a canviar les normes del joc. I les eleccions. Les maleïdes eleccions que ens fan repetir una vegada i una altra i que els partits, vinguin d’on vinguin, esperen com hienes davant d’una població perplexa, cansada i amb molts forats per tapar. Aquest hivern ja és prou fred per aguantar una campanya electoral. Però han començat els retrets i les promeses. Massa tard. Si no podem votar, ens tocarà aguantar-ho igualment. Només cal que tot estigui preparat com les vacunacions massives a càmera lenta i podem esperar assegudes. Votar és importantíssim, prou que ho recordem. Però també és important exigir a la política un nivell que sigui capaç de generar confiança. O un nivell, a seques. Que si ens passem d’ambicioses ens ataquen d’ingènues. Encara que és molt possible que no hi hagi remei perquè, al cap i a la fi, la política només és l’escenari del que passa en altres àmbits menys visibles. Les grandeses i les misèries humanes al preu que sigui i pels segles dels segles. Fins i tot de franc.

Han passat els Reis i s’ha acabat aquest Nadal. Enfilem el gener després d’aquesta pausa estranya que encara recordarem uns dies, quan vegem els punts de recollida d’arbres amb aquelles fulles seques i sense llums de colors. Com el final d’una festa amb la taula plena de gots mig plens i tovallons de paper amortitzats. L’endemà serà un altre dia amb més propòsits dels que som capaços d’assolir. Això també ho sabem. Però la roda és implacable i exigeix moviment. Encara que la direcció no sigui correcta. L’instint no sempre és fiable. Per això, si de tant en tant cal llegir un mapa, tampoc no passa res. Sovint s’agraeix que no tot sigui una sorpresa.