Ultratjar

“Prou. Ferir una dona és ultratjar Déu”. A la plaça de Sant Pere, el papa Francesc va pronunciar aquesta frase, que ha estat reconeguda com un inusual acte de contundència papal contra l’assetjament i l’abús de les dones. L’Església catòlica té un retard acumulat en aquest terreny que li pesa com una llosa en uns temps en què el feminisme està trencant barreres. Malgrat posar-se sota l’empara de la Mare de Déu, no els ha reconegut encara, a aquestes altures de la història, la igualtat de condició amb els homes. Els segueix negant l’accés a la condició sacerdotal i les segueix posant al servei dels homes i a càrrec dels infants.

La frase, doncs, té potència simbòlica per la seva raresa en el context eclesiàstic, amb unes jerarquies que es resisteixen a reconèixer i afrontar la plaga d’abusos i agressions. L’obsessió amb el tabú de la castedat -un dels signes identitaris del seu poder- ha fet de la qüestió sexual un drama enquistat amb llistes inacabables d’abusos de nens i nenes, d’homes i dones, que és avui un estigma que assenyala l’Església catòlica per molt que es negui a reconèixer-ho.

I la frase de Francesc no deixa de ser significativa del llast que l’Església porta. És greu ferir una dona perquè és ultratjar Déu. Com tantes altres veritats que ens belluguen, Déu és una construcció dels humans. Una de tantes ficcions que creem i ens creiem. Per tant, independentment de si existeix o no, és, en la mesura que habita la ment de les persones creients. Però el que fereix una dona està fent mal a una dona, i és per això que està malament, independentment del que en pugui pensar Déu.

La frase del Papa pot tenir valor d’efectivitat coactiva sobre alguns creients o almenys de culpabilitat. Però no deixa de ser trist que s’hagi d’apel·lar a l’ofensa a l’ésser suprem per condemnar l’agressió a una dona. La dignitat li ve d’ella mateixa, no per delegació de ningú, ni de Déu. Llevat que entenguem que Déu, per la seva condició de totpoderós, és portador de l’arbitrarietat i tot li està permès; fins i tot decidir sobre la dignitat de les persones. Zygmunt Bauman ho va explicar molt bé a propòsit del Llibre de Job.