Últimes hores de Rossinyol a Aranjuez (1931)

De la crònica de Josep Maria Lladó Figueres (Barcelona, 1910-1996) enviada des d’Aranjuez a La Publicitat (16-VI-1931) arran de la mort del pintor,  escriptor i articulista Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861-Aranjuez, 1931) En aquest text i en altres apareguts llavors a la nostra premsa li catalanitzaven el cognom. Davant els jardins d’Aranjuez hi ha un monument a Rusiñol. Uns brètols hi han esborrat el mot Barcelona com a lloc de naixença.

Rossinyol ha mort. Ens sembla increïble la consumació d’aquesta realitat. Rossinyol era el símbol de la supervivència, però no d’aquella immortalitat funeral, que només pot justificar la mort. Ens el figuràvem vivent a través del temps, amb la seva nevada barba, amb l’anècdota al llavi, amb l’humor i la poesia de sempre. I ens hem convençut de la seva desaparició definitiva quan l’hem vist rígid, indiferent a tot, sense llançar aquelles espirals de fum de la seva pipa. Rossinyol, però, comença a viure corporalment i espiritualment en nosaltres, després d’haver-nos llegat una obra perdurable [...] Avançada la primavera, amb una temperatura estiuenca arribada excessivament abans d’hora, Rossinyol anava al seu jardí predilecte d’Aranjuez, per plasmar les seves belleses. La seva obsessió era la pintura. Les darreres paraules pronunciades per Rossinyol -ens constata el fondista senyor Cruz- foren consagrades a la seva darrera obra, la que no s’acabarà mai. Fins a les cinc de la tarda de la vigília havia pintat a la placeta de la Font de l’Espina del jardí de l’Illa. Nosaltres, mentre Rossinyol era de cos present, hi hem anat a l’hora propícia dels jardins, quan hom entra en harmonia i en comunió íntima amb l’ambient i les coses que el volten, amb el cel serè, i amb el so de les campanes de l’església que treu el cap d’entre unes branques. Aquesta vegada entonaven un cant funeral. La font de l’Espina, font predilecta d’inspiracions, és una còpia del segle XVII, en bronze, portada per Velázquez. És la figura d’un infant traient-se una espina del peu esquerre. Escenari romàntic amb uns bancs de pedra de traçat neoclàssic i unes columnes renaixentistes com quatre flamarades de marbre. Ara Rossinyol les hi havia dedicat el seu quadre pòstum, en el qual havia reflectit un raig de sol que se n’anava a la posta. Era el sol que contemplava els darrers somnis d’un infant crescut, amb barba de neu. “Passaren els jorns d’Aranjuez”, deia Schiller en el seu Don Carles. Però quedaren com a testimoni uns palaus i uns jardins exuberants. Si un jorn hom hagués de declarar que han passat els jardins d’Aranjuez, quedaria també el testimoni de la seva prolífica existència en la manifestació de la intel·ligència artística, gràcies a Rossinyol, que ha adaptat a la tela tota la seva magnífica substància natural. L’any 1831 els cortesans espanyols comentaven en tertúlia matinera la mort de Mariana Pineda, símbol de la llibertat, en la mateixa placeta de la font de l’Espina. Exactament, en celebrar-se el centèsim aniversari, aquest lloc harmoniós s’ha vist honorat per la presència de la tela pòstuma de l’home que ha estat símbol de l’art autèntic. Rossinyol, però, ha estat més comprès que Mariana Pineda en el moment de la seva desaparició. La joventut d’Aranjuez, un bell oasi en la immensitat estepària de Castella, ha dedicat una corona de flors al pintor de la poesia dels seus jardins. El poble tot s’ha commogut davant la pèrdua de Rossinyol. Tots convivien amb ell. La joventut, sobretot, es complaïa a escoltar-lo en els seus esclats incessants de generositat i franquesa, cada nit a “El Rana Verde”. Ell anava tots els vespres a aquest restaurant que llinda al riu. [...]