Última postal des de Barcelona
Quan llegiu aquesta postal, l’última, el meu viatge d’un mes a Barcelona s’haurà acabat. Arriben i se’n van els turistes, i a les estacions de tren, autopistes, ports i aeroports, com si fos una cursa de relleus, són reemplaçats per uns altres. La roda no para de girar ni dóna símptomes d’esgotament. Al contrari. La percepció general és que aquest agost hi ha hagut més turistes que mai. Messi, mojitos i Gaudí semblen un trident imbatible.
L’economia de la ciutat en depèn: 120.000 llocs de treball, un 14% del PIB i 37 milions d’euros diaris de despesa directa i indirecta. Qui paga mana, i durant aquests anys ningú ha pagat com ells. Però l’èxit de Barcelona és tan espaterrant que els danys col·laterals del negoci ja no es poden obviar. He detectat inquietud en el sector turístic per les decisions que pugui prendre el govern d’Ada Colau, però també un cert consens que cal asseure’s i reflexionar. Digerir, després d’anys de només ingerir. Elizabeth Becker és una periodista del New York Times que ha escrit Overbooked, un llibre crític sobre el turisme. Entrevistada per Marc Bassets a El País, resumia el que ha passat en moltes ciutats del món: “Els polítics s’han pensat que l’única manera de gestionar el turisme era promocionar-lo”.
La convivència entre ciutadans i turistes és, potser, el repte més important que té Barcelona, perquè interfereix en totes aquelles qüestions que preocupen a una societat: l’atur, l’habitatge, el preu de la vida, la seguretat o l’incivisme. Ho he percebut en la quantitat de comentaris que els lectors de l’ARA feien a aquestes cròniques diàries. Algú que signa Poliket, d’Esplugues de Llobregat, marcava el 2 d’agost quines han de ser les prioritats: “Primer s’ha de pensar en els que intenten viure a Barcelona, vinguin d’on vinguin, i després en els que hi estan de pas”.
Barcelona no és Magaluf. Després d’un mes de passejar-m’hi, no m’ha semblat que la ciutat tingui un turisme especialment incívic, però sí que és l’única gran capital europea amb platges. Hi ha un turisme jove que ve a la ciutat de vacances, a divertir-se, i que als anys 80 potser anava a Platja d’Aro o a Salou, i només baixava a Barcelona el dia que plovia. Ara ho tenen tot aquí. Ara els tenim aquí, tots. Marxen enamorats de Barcelona, els turistes. Els joves i els grans, els que vénen de vacances i els que ho fan per negocis, els motxillers i els de luxe. Enamorats i aliens al debat que la seva presència massiva genera en una ciutat que ja forma part del circuit de capitals mundials on es vol tornar periòdicament. Quatre de cada deu turistes que van venir el 2014 ja havien estat a Barcelona tres vegades o més. La nostra generació fa 2.000 quilòmetres amb avió amb la mateixa facilitat que els nostres pares, als anys 70, en feien 100 amb cotxe.
El turisme és un fenomen recent, que avança amb la força d’un tsunami. I Barcelona, aquest agost del 2015, viatjava enfilada a dalt de l’onada.