L’última dona que parlava català
El Sense ficció de dimarts, El català, en perill d’extinció?, arrencava de manera provocadora. Era la recreació d’un futur Telenotícies vespre de l’any 2103 en què Abraham Orriols, un dels reporters actuals més joves de TV3, informava ja amb cabells blancs i en castellà, de la mort de Remei Viladelmig Fonolleres un dia de Sant Jordi, per fer-ho encara més nostrat i tràgic. En aquest breu esquetx de ficció, l’àvia Remei esdevé l’última parlant nativa del català i, per tant, la notícia no només és un obituari sinó l’anunci de l’extinció definitiva de la nostra llengua. Si bé aquest inici una mica tronat ens va fer dubtar, durant uns segons, de si estàvem veient el Sense ficció o el Polònia, la proposta servia com a punt de partida per escenificar un final sobre el qual es teoritza des de fa dècades.
El complex repte d’abordar periodísticament la situació del català té truc. I és que la salut del català i el seu futur no té una única versió. El títol del documental és una pregunta a la qual tot el procés d’investigació televisiva no va donar resposta. El que ens va quedar clar és que continuem sense saber si el català està en perill d’extinció o no. Tampoc vam aclarir per on passen les solucions per millorar la situació de la llengua més enllà del compromís individual de parlar-la. El documental, però, ens va oferir múltiples veus i testimonis que mostraven un mosaic ric en opinions, teories i propostes. Diversos punts de vista, uns més tòpics o basats en arguments més populars i d’altres més a contracorrent.
El documental va incidir en l’anàlisi tant des de la perspectiva de l’expertesa de diversos sectors vinculats a la difusió i estudi del català, com des d’un vessant generacional. Va posar el focus en els més joves i els canals d’influència a través de youtubers o cantants. Un dels àmbits que més impressionava és el de les escoles on l’ús del català és pràcticament simbòlic. El documental obria un meló interessant sobretot pel que fa a l’educació secundària. S’abordava com s’havia relaxat el sistema educatiu amb els adolescents. Les escenes en què la càmera observava els alumnes a l’aula fent treballs en grup evidenciava moments plens de veritat sobre el domini del català i la facilitat amb què nois i noies s’acabaven passant al castellà per dialogar entre ells i fer més fluida la conversa.
La sensació final de El català, en perill d’extinció? era més aviat trista. No convidava ni a l’optimisme ni a l’esperança. Sobretot perquè hi havia més laments que recursos i solucions. Percebies com a més real i factible la propera mort de la Remei Viladelmig Fonolleres. Tot i ser un personatge de ficció, no deixen de ser simptomàtics els cognoms que els responsables del documental van triar per batejar l’última dona que parlava català. Un error potser inconscient de vincular els parlants del català a un ADN, a una herència, a una tradició familiar més que a una necessitat pràctica i útil de parlar-lo.