L’últim acte de fe en el Barça de Setién
El Barça que reprèn avui el camí a la Champions genera, en el millor dels casos, la mateixa incertesa que aquell equip indefinit de les primeres setmanes amb Quique Setién a la banqueta que va empatar a Nàpols. I no és tant perquè en aquest lapse de temps s’hagi escapat la Lliga com perquè no ha passat res que augmenti la seva credibilitat futbolística.
L’intent primaveral de convèncer-nos que havien tornat com trons del confinament va fer llufa. Ara, després d’aquella autocrítica exprés amb què Messi i Setién ens van voler fer creure que havien resolt tots els problemes en una conversa de mitja hora, només ens queda fer un últim acte de fe: confiar que el Barça d’aquí caic i allà m’aixeco que hem vist aquesta temporada serà capaç d’eliminar el Nàpols i, a continuació, superar tres potències continentals.
És cert que tenir diversos guions diferents per sorprendre el rival és un valor en el futbol modern, però, digueu-me clàssic, em genera poca confiança no saber com es plantarà l’equip sobre el terreny de joc. I això que Setién no té gaires efectius per triar per culpa de les sancions, les lesions i un disseny estrafolari -seria exagerat qualificar-ho de planificació- de plantilla.
Quan Busquets es pregunta en veu alta per què no poden guanyar la Champions -com si jo em preguntés per què no em pot tocar la 6/49-, quan De Jong demana als aficionats que confiïn donant a entendre que el crèdit d’equip llegendari s’ha acabat, i quan Setién apel·la al potencial -nominal més que efectiu- de la seva davantera, m’envaeix la nostàlgia d’aquells temps en què qui estava insegur era el rival de torn.
El Nàpols, setè a Itàlia
Per més que els anys passen per a tothom, és trist que el Barça d’avui no les tingui totes davant un equip que, certament, ha guanyat la Copa d’Itàlia, però que ha acabat setè a la Serie A. I també és desconcertant que l’entrenador que s’asseurà aquesta nit a la banqueta no sàpiga si hi serà la temporada vinent, perquè això no depèn de si es considera o no satisfactòria la seva feina sinó de si la pilota entra o no en els pròxims quatre partits. En aquest sentit, el pitjor d’aquesta Lliga de Campions estival per al Barça no és guanyar-la o perdre-la sinó que ajorna el pla -posem que n’hi ha- per a la temporada entrant.
De moment, l’única tranquil·litat del culer és que el City sí que va fer la feina deixant fora de combat el Madrid. Que, darrerament, totes les satisfaccions ens vinguin de fora també ens hauria de fer pensar. I confiar, en un altre acte de fe, que les coses a l’entitat canviïn aviat.
