Quan era alcalde de Sant Petersburg, a començament dels 90, el despatx de Vladímir Putin no el presidia Borís Ieltsin. Hi regnava una imatge de Pere I el Gran. Piotr Alekséievitx Romànov, l’emperador i pare de totes les Rússies, fundador de Sant Petersburg i impulsor de l’expansió i l’occidentalització de Rússia.
Vladímir Putin és un autòcrata amb una missió històrica. De fet, fa 22 anys que executa les seva ànsies expansionistes i les teoritza, com el juliol passat, quan va publicar l’assaig Sobre la històrica unitat de russos i ucranians, en el qual assegurava que “les dues nacions són un sol poble que comparteix fe, cultura i llengua”. Fa poc més d’una setmana, en el discurs en què va declarar la invasió, menyspreava la Ucraïna moderna com una creació de l’era soviètica, i la sobirania de la qual només és possible associada a Rússia. Per a ell, la invasió que ha ordenat a sang i foc és una reunificació, una restitució, i no una violació de la llei internacional. En el seu vocabulari, la guerra és una “missió especial” amb l’objectiu de “desnazificar” Ucraïna.
En la seva presa de possessió el 2019, a Kíiv, Volodímir Zelenski afirmava: “No vull la meva fotografia a les vostres oficines. El president no és una icona, un ídol o un retrat. En el seu lloc poseu-hi les fotos dels vostres fills i mireu-los cada cop que prengueu una decisió”.
Zelenski i Putin representen dues maneres oposades d’entendre la vida, el món, el poder i la comunicació política.
En resum: Putin parla de desnazificar Ucraïna mentre bombardeja els civils i la memòria de les 150.000 víctimes de la Xoà a Babi Iar i intenta assassinar un president elegit democràticament, europeista i net d’un supervivent del genocidi.
Mentre la informació independent a Rússia es fon en negre definitivament i Putin apareix gèlid i aïllat, els ucraïnesos inunden els telèfons mòbils dels europeus a través de les xarxes mostrant un home coratjós de principis europeistes que intenta defensar la llibertat a prop dels seus.
“No a la guerra” vs. “No passaran”
Fa deu dies que els europeus veiem la terra cremada de les guerres russes al nostre continent i el dilema moral és cru i ens afecta a tots. Qui de bona voluntat no subscriu el “No a la guerra”? A qui no li repugnen les imatges de civils morts, cases cremant i nens desplaçats o nascuts en estacions de metro sota les bombes? Qui no reconeix en els soldadets russos o ucraïnesos els joves que l’envolten?
Avui, però, hi ha guerra i hi ha un agressor i un agredit, més d’un milió de desplaçats i un nombre indeterminat de morts civils i militars. L’operació russa no ha sigut un passeig militar. Ucraïna no ha implosionat sinó que ha crescut nacionalment gràcies a la resistència, però l’exèrcit rus no només comença a controlar territori ucraïnès pel sud i l’est sinó que està asfixiant nombroses ciutats al llarg del país, condemnant-les a ser ciutats fantasma o ciutats assetjades pel foc i la fam. La barbàrie de Putin la coneixen bé pobles com el txetxè i la guerra està començant ara la fase més sagnant.
La gran pregunta és: on s’aturarà Putin? Ningú no ho sap, però l’escalada militar és per a ell un narcòtic. ¿S’aturarà a Ucraïna o les properes peces seran Geòrgia, Moldàvia o els països bàltics?
En aquest escenari, Europa i l’OTAN podien inhibir-se o actuar, i han decidit fer-ho, de moment, en els flancs menys perillosos bèl·licament: amb les sancions econòmiques i financeres a gran escala (en menor mesura al Regne Unit), l’acollida dels refugiats i l’enviament de material militar.
L’equilibri estratègic ha canviat en pocs dies en qüestions fonamentals com l’increment del pressupost de defensa a Alemanya o la venda d’armes per part d’un govern de coalició socialdemòcrata i verd.
Polònia i Hongria deuen estar valorant més que mai pertànyer a la UE, i la Xina i l’Índia no han condemnat Putin, però tampoc no s’hi han alineat. Potser Finlàndia i Suècia revisaran l’estatus de neutralitat amb les urpes de l’àliga imperial tan a prop.
Si després de l’annexió de Crimea el 2014 Putin va entendre amb raó que els costos eren baixos i que podia actuar amb impunitat, les sancions del 28 de febrer són destructives i ràpides. També els consumidors europeus haurien de tenir en compte quines empreses han decidit sumar-se al boicot i quines continuen amb les botigues obertes com si el nostre món no estigués en flames.
Proveir armes a qui es vol defensar en una guerra que no ha iniciat és d’una dolorosa justícia. La guerra mai no és la bona opció i tots els esforços paral·lels han d’anar dirigits a obligar les parts a negociar, però resistir és el mal menor per arribar a una taula de negociació en la qual davant hi ha un tirà. No podem abandonar els ucraïnesos.
