Ui, sí, l’esquerra espanyola

Aquests dies, abans de la resurrecció, Jesucrist s’ha aparegut a alguns catalans. Com que tenia pressa pel viatge els hi ha soltat en marxa: “Xiquets, jo que vaig i torno del més enllà ho he vist clar: l’esquerra espanyola és igual que la dreta espanyola”. Amén. Al·leluia. S’està acabant la droga dura. Quanta, quanta farsa. Però qui coi us l’ha colat durant tant temps? Sisplau, madurem. Si necessiteu ajuda, truqueu.

Sé que hi ha gent amb tractaments antidepressius o inhalant farigola deshidratada per un mosquit bruixot. Ai, que no s’ho esperaven. L’esquerra, l’esquerra espanyola. Com si fos la super-arengada espanyola. Com si fos Déu baixant a la terra amb patinet solar. L’esquerra espanyola és com la francesa, la congolesa o la sideral: abans l’estat que l’esquerra. Antes roja que rota. Abans aixecar la camisa que vestir la veritat. Abans anar per darrere que per davant. La dreta espanyola són les banyes del brau, l’esquerra les coces espasmòdicament programades. Tot és la mateixa pell de brau que és un frau. Antipàtics i simpàtics: però tots et duran a la presó. El guió espanyol de poli bueno i poli malo. Sense això no hi ha la pel·li de por, terror, catàstrofes. L’evolució de l’esquerra espanyola és passar de la jaqueta de pana de la pansició de Felipe González al seu puro neocapitalista de deu pams. Pablo Iglesias de podem a no podem. Ha fet més aquest funcionari de presons d’Estremera (José Ángel Hidalgo) amb un trist article qüestionant l’Estat per la manca de llibertat dels presos polítics catalans que tota l’esquerra espanyola en cinquanta anys, en milions de glaciacions. Perquè ara surten de l’armari els dinosaures. Mireu l’actor messies esquerranós José Sacristán. Aquests dies de Setmana Santa el mite forjat durant el landisme franquista (amb pel·lícules com Vente a Alemania, Pepe), i enlairat per la Transició, ha resat al nacionalcatolicisme de caputxa antillibertat en una entrevista. Diu: “Y los que llaman presos políticos a estos muchachos catalanes no tienen la más puta idea de lo que era un preso político de verdad”. La resurrecció permanent de la divinitat terrenal de l’esquerra espanyola. Aquest supremacisme, elitisme. Aquesta superioritat moral, existencial, radial, central, letal. Aquest jo, sí, i tu, no. Aquest alliçonament de l’analfabet. Aquest adoctrinament de l’ignorant. Aquesta vergonya. La de tota la vida. La que han pogut veure en 3D tots els catalans des del plistocè. Mireu el que conta aquell català infeliç.

Joan Mañé i Flaquer, pobre penitent de la processó espanyola. Un home que tenia fe que l’Estat es podia descentralitzar (Jesucrist s’esbellega de riure). Un dels periodistes més importants d’aquest país (director del Diario de Barcelona). Informat, preocupat, enraonat... creia que ens podíem entendre amb les esquerres espanyoles. Que ens ajudarien a modernitzar Espanya. Per això se li acut la idea de descentralitzar els ajuntaments. Fa l’esborrany de la llei. I el 1861 se’n va a veure el ministre de Governació: José Posada Herrera. Home d’esquerres i tal i tal. I saben què li diu d’això de descentralitzar els ajuntaments: “Bien; ustedes [els catalans] juzgan a España por su país; pues yo le diré que tenemos aquí municipios que si se les suelta de la mano, a los seis meses tendremos que mandar los soldados a quitarles la basura de las calles para que los vecinos puedan andar por ellas”. Amén. Posada era de la Izquierda Dinástica. Per decret Déu. D’aquesta monarquia borbònica absolutista de les esquerres espanyoles. D’aquestes esquerres gràcies a les quals ara fa sis mesos també ens van atonyinar als catalans a tots els ajuntaments. I continuen, i continuaran: llençant-nos les seves escombraries dels segles. La brutícia, la porqueria, la merda damunt nostre. Per colgar-nos. Benaventurats els catalans que heu ressuscitat i heu vist la llum: no hi ha mà esquerra a Espanya. No hi ha ningú. Només ens tenim, miraculosament, a nosaltres.