La Unió Europea intervindrà per estabilitzar el cor de l'Àfrica, que batega a punt d'esclat. El 20 de gener la Unió va decidir enviar un contingent militar (EUFOR) a la República Centreafricana (RCA) amb la missió d'estabilitzar la capital, Bangui, protegir la població civil i permetre l'ajut humanitari. Es preveu el desplegament d'una força de 500 a 1.000 efectius durant uns mesos, complementària a la força francesa ja present, mentre se n'assegura el relleu per les Nacions Unides o la Unió Africana. Resten per determinar els països que hi participaran, que podrien ser nombrosos, principalment a nivell logístic. Espanya no ha decidit encara el seu paper. Es plantegen dues preguntes: per què la Unió actua militarment en un país remot de l'Àfrica equatorial?; quins resultats podem esperar-ne?
Des de la independència, el 1960, la RCA ha estat un país desconegut. La grotesca coronació del dictador-emperador Bokassa el 1976 i l'afer dels diamants que va costar la presidència a Giscard d'Estaing n'han estat les excepcions. Després s'ha anat enfonsant en la pobresa i l'oblit al compàs d'un seguit de cops d'estat. El del març del 2013 hauria estat un més -així han acabat gairebé tots els presidents- si no fos per les seqüeles: violència sense precedents, greu crisi humanitària, un milió de desplaçats i venjances desconegudes entre milícies cristianes i musulmanes que han fraccionat el país en comunitats enfrontades. Però és sobretot el desvetllament del fantasma del genocidi ruandès el que ha retornat la RCA a primera plana.
L'ombra pentagonal de França ha planat sobre l'excolònia des de la independència fins que ha esdevingut el paradigma de l'anomenada Françafrique: un entramat d'interessos sostingut per fils estirats des de l'Elisi. Una situació que no va donar creixement, però sí una certa pax francesa. Amb l'arribada de Sarkozy, França canvia de política, distanciant-se de la regió per centrar-se en el nou arc d'inestabilitat que va del Magrib a la Banya d'Àfrica. Això no obstant, Hollande va prendre el desembre del 2013 la coratjosa decisió de desplegar 1.600 soldats a la RCA per ajudar les forces de la Unió Africana a evitar el genocidi. I aquesta mesura, que pot semblar un pas enrere en la política esmentada, de fet, la confirma. En efecte, igual que abans a Mali, França vol evitar que la zona d'inestabilitat existent al nord del continent s'estengui avall com una taca d'oli. Els objectius de la UE amb l'enviament de l'EUFOR són els mateixos, amb un d'afegit: compartir amb França una càrrega que no se li pot demanar que dugui sola. La decisió de la UE queda, doncs, plenament justificada.
La resposta a la segona qüestió ens obliga a considerar la realitat actual de la RCA. Amb una extensió superior a la de la península Ibèrica, recursos abundants -encara que poc accessibles- i una població no més gran que la de la província de Barcelona, hauria de ser un país benestant. No obstant, de resultes de la seva història convulsa, és un dels més pobres del mon. L'estat centreafricà és avui el paradigma de l'estat fallit i deliqüescent, sense administració ni autoritat: incapaç de controlar les fronteres, una petita part del territori o l'única i malmesa carretera que el relliga a la resta del món; incapaç de pagar als funcionaris o un petit exèrcit. Es comprèn que, quan s'està envoltat de països inestables, això esdevingui un risc geoestratègic seriós. Cal preguntar-se com es pot estabilitzar un país en aquestes condicions. ¿No es tractaria més aviat de reconstruir, o, més pròpiament, construir un estat? Però es tracta d'una tasca poc freqüent, complexa i de llarga durada. Cap dels actors esmentats no en té ni el mandat ni la voluntat.
¿Manca de capacitat o d'ambició? La UE posseeix el conjunt més ampli i adequat d'instruments per fer-ho: diplomàtics, de seguretat i defensa, financers, comercials, instruments de cooperació al desenvolupament i humanitaris. Tots ells ja estan en joc a la RCA, i es podrien utilitzar de manera més integrada i ambiciosa. Es tractaria d'una mena de neocolonialisme virtuós amb el propòsit d'alliberar el país dels seus dimonis i construir les bases d'un estat al servei de la gent. Però la RCA és lluny -no és als Balcans- i, malgrat els riscos identificats, és menys important estratègicament que altres punts calents.
La UE ha fet, doncs, un pas necessari, però insuficient i de resultat incert. Quan l'Àfrica comença a donar senyals de progrés i ja molts comencen a creure en el seu futur, el risc d'un forat negre al seu cor es presenta ben real.