Soc una persona que acostuma a mirar el futur amb optimisme. Ho dic perquè en aquests moments estic preocupat i m’agradaria ajudar a prendre més consciència de la situació, i a buscar camins de sortida de la crisi actual sabent que, com sí que segueixo creient, tota crisi porta problemes però també obre oportunitats que es poden aprofitar. Ni cal, ni tinc espai, per analitzar novament les dimensions de la crisi (ecològica, social, econòmica, sanitària...). Em vull centrar en la seva dimensió política: la que afecta el funcionament de les institucions democràtiques, el futur del poder global i l'empatia dels ciutadans amb els seus governs. El que vivim en els darrers mesos i dies, em porta a un enfocament concret: europeu i polític.
1. La guerra i l’extremisme. La reutilització de la guerra com a eina per resoldre conflictes geopolítics (Ucraïna), les conseqüències d’aquest fet sobre els nous equilibris mundials de poder (Xina), l’augment dels règims autàrquics pretesament democràtics (Rússia), la pèrdua de valor de la participació ciutadana en les democràcies a causa de la manipulació de la informació que hi circula (EUA), el desmembrament de la UE (UK) i el creixement dels extremismes (Hongria, Polònia, França, Espanya) són fenòmens que justifiquen aquesta preocupació.
2. La crisi contemplada des de la UE. Les autoritats de la UE, els governs dels estats, i els seus ciutadans, han d’analitzar alguns perills que tenen al davant. La majoria ja existien però estaven amagats i ara s’han destapat; altres s’han agreujat, i alguns altres són nous. Explico els més importants, que tenen conseqüències en la política.
Europa, encara que tingui força menys població que altres àrees del planeta, és encara el primer mercat del món. Però té una gran escassetat de productes naturals, alimentaris, minerals i energètics. Les conseqüències d’aquesta debilitat, que en altres èpoques es compensava amb les colònies, repercuteixen en les seves relacions exteriors i impedeixen que pugui ser un dels primers poders globals. El que està passant aquests darrers anys obliga a prendre mesures polítiques al respecte.
La manca de recursos naturals es pot suplir amb tecnologia, però Europa ha perdut el lideratge en la creació, la utilització i l’explotació de les noves tecnologies i això ha reduït la competitivitat de la seva economia. Per altra banda, ha comès l’error de deslocalitzar una part massa important de la seva activitat productiva i dependre del bon funcionament de les cadenes globals de producció. Són dues debilitats que cal revisar políticament.
La dimensió dels països de la UE és massa petita en relació a països com els EUA, la Xina, l'Índia, el Brasil o fins i tot Rússia. La unió comercial i la inacabada unió monetària de la UE actual no permeten tenir eines per poder jugar el paper polític que ens correspondria a escala global d’acord amb la nostra dimensió econòmica. Aquests darrers temps ho hem vist clarament i hem hagut de jugar un paper residual com a estats i un paper subordinat com a Unió.
Una part important del que havia estat el llegat històric europeu en els camps cultural (valors humans i solidaritat), social (igualtat i estat del benestar) i polític (democràcia i participació) s’està posant en qüestió internament i deixem de ser un mirall de cara enfora per a països que accedeixen a nous nivells de benestar.
3. La crisi interna a la UE. La història de l’actual UE va ser una història de progrés i de millora fins ara fa uns 30 o 40 anys. Però hi ha alguns processos interns que estem vivint després, i que els problemes recents han posat de manifest, que estan a l’origen del que ens passa, i que no estem abordant amb prou decisió. En cito tres dels més importants.
Hem deixat que el PIB per càpita anés creixent en paral·lel amb les desigualtats. Com a conseqüència, moltes persones han passat de tenir bones perspectives de futur a veure el futur amb incertesa i preocupació i, de retruc, han perdut la confiança en els que governen i fins i tot en el mateix sistema. Tot plegat ha alimentat una visió de la política com a enfrontament i ha atiat els extremismes.
Hem permès que dins de la UE poguessin conviure règims polítics clarament democràtics amb d'altres que no respecten els drets humans i la separació de poders, i que toleren la corrupció i l'opacitat.
Hem pràcticament renunciat a la constitució d’una Unió Política (que, per a mi, hauria de tenir caràcter federal), i hem quedat en una situació intermèdia que limita els poders estatals i no empodera prou la Unió, i que explica moltes de les seves debilitats.
4. Futur. Recordant una dita coneguda, “La UE es construeix sempre gràcies a les crisis”, espero que l'actual permeti avanços importants. He de dir que, després de dues dècades d’estancament, hem vist aquests darrers dos anys algunes iniciatives fortes en les bones direccions. Els patiments, les preocupacions i les desgracies viscudes podrien tenir almenys alguns resultats positius. Esperem-ho.
