En l’àmbit polític, ser avui pessimista és com ser jove o vell: cap de les tres coses no té cap mèrit. El segle XXI no és un temps propici per a les democràcies liberals. En el que portem de segle, el seu nombre ha disminuït, així com la qualitat liberal de bona part d’elles. El darrer indicador, la "rebel·lió" de les classes mitjanes i populars marginades dels èxits macroeconòmics contra les elits de l’establishment (el Partit Demòcrata americà; la socialdemocràcia i el centredreta tradicionals a Europa).
Un element que s’endevina que serà clau és el de les conseqüències de les decisions del pròxim govern dels Estats Units. La premsa internacional ha publicat un oceà d’articles sobre la qüestió. Tanmateix, la majoria són especulacions que, donat el caràcter imprevisible i emocional de la persona i el personatge de Donald Trump, no resulten gaire fiables. Els populismes, siguin de dretes o d’esquerres, sempre arrosseguen ignoràncies.
Un escenari d’incerteses i amb informació molt incompleta incentiva fer plantejaments racionals conservadors, és a dir, incentiva preveure la situació potencial menys favorable per als propis interessos en el moment de prendre decisions. Minimitzar el màxim risc (que encara no crec que sigui el “col·lapse” de les democràcies que alguns anuncien).
En el cas de la Unió Europea, les decisions que l’administració Trump adopti en política interna són menys importants, naturalment, que les que afecten la política internacional i global –el pròxim govern americà és digne de ser l’inquilí de la casa dels horrors–. Les accions executives internes –com les retallades de l’administració, els canvis educatius (devaluació de l’escola pública, retorn de la responsabilitat als pares incloent-hi l’educació a casa, combatre “l’adoctrinament de l’esquerra” i fomentar l’adoctrinament cristià), etc.– afectaran menys els ciutadans europeus que les accions en els àmbits econòmic, de relacions exteriors (incloses les guerres), del canvi climàtic i de les polítiques de defensa o que la possible desconsideració de política internacional (relacions atlàntiques, amb Xina-Rússia i amb els estats emergents –l'Índia, el Brasil, l'Aràbia Saudita, etc.).
La Unió Europea té en Trump un despertador al costat que caldria posar a l’hora. Es tracta d’una oportunitat perquè la UE surti del somieig d’aristòcrata desvagat en què ha estat instal·lada sobretot en les tres darreres dècades. La UE segueix sent un magnífic projecte que ha deixat endarrere la guerra entre els seus estats membres –el seu èxit principal– i ha construït un espai polític comú i un mercat i una moneda únics. Tanmateix, li convé sortir de la seva vida letàrgica i pusil·lànime en què viu sota el paraigua defensiu americà. Un paraigua te’l poden retirar, encara que sigui parcialment.
Crec que cal un replantejament de la UE tant en l'àmbit institucional com pel que fa a les polítiques europees. Aquestes últimes són sempre més fàcils de canviar que les institucions. Com a mínim caldria una convergència política efectiva entre els estats membres en sis àmbits: defensa, relacions exteriors, energia-ecologia, economia-productivitat, recerca en tecnologia i immigració. La previsible política proteccionista dels EUA respecte a la indústria americana amb l’aplicació de forts aranzels a les importacions actuarà en contra de l’economia europea. En termes institucionals, idealment caldria avançar en mesures federalitzants, però com a mínim caldria una convergència en els sis àmbits assenyalats.
L’informe Draghi marcava alguns objectius en aquesta direcció. Una mena de Pla Marshall europeu per sobre de polèmiques d’abast més petit sobre si convenen o no les mesures d’austeritat (un tema que divideix els estats europeus). Si no tots els estats de la Unió estan d’acord amb un plantejament més ambiciós, seria convenient que es tornés a la perspectiva de l’Europa de diverses velocitats. De fet, l’ampliació de la Unió no acaba de ser una bona recepta si es fa al preu de la paràlisi o la manca d’ambició col·lectiva.
A ningú se li escapa que un hàndicap perquè la UE es desperti d’una vegada és la situació dels seus dos estats més decisius, Alemanya i França. Tots dos viuen crisis polítiques institucionals i de partits i problemes econòmics (decreixement del PIB un 0,3% el 2023 i un 0,1% el 2024 a Alemanya i un fort dèficit públic a França). A més, ambdós estan experimentant un creixent pes de l’extrema dreta. Però malgrat aquestes dificultats, el repte dels dirigents europeus és transformar la Unió en un actor polític important de l’escena internacional. Actualment està lluny de ser-ho. Posseir un sistema propi de defensa i una política exterior que deixi endarrere el ridícul pusil·lànime que fa en aquest àmbit són dues condicions que semblen imprescindibles. El Regne Unit pot participar en una estratègia europea de defensa, malgrat el Brexit.
El “despertador Trump” és una oportunitat per a Europa. Però cal lideratge per posar-li les piles. I un lideratge europeu efectiu fa anys que està absent. Estem inaugurant uns temps convulsos en què l’augment de les societats del malestar va en detriment dels estats de benestar, el principal èxit col·lectiu de la segona postguerra, juntament amb la pau europea. Els partits europeistes han de sortir de la zona de confort inercial en què viuen si volen evitar la coneguda decadència de les aristocràcies benestants de la qual la història mostra molts exemples i que no ha de ser necessàriament una “decadència dolça”. Cal posar a l'hora el despertador.
