Al Consell Europeu que se celebra aquesta setmana es discutirà la possible ampliació de la Unió Europea. La UE té ara 27 estats i els potencials membres són sis països dels Balcans occidentals, Turquia, Moldàvia, Geòrgia i Ucraïna. Fa uns mesos, el president Charles Michel declarava que l’objectiu hauria de ser aconseguir l’ampliació el 2030. Fins i tot deixant de banda el cas de Turquia, ¿la Unió Europea està preparada per abordar una ampliació d’aquesta magnitud en els propers sis anys? Crec que no. La UE no es pot ampliar si abans no es fa una reforma institucional que agilitzi la presa de decisions, utilitzant el vot per majoria qualificada en més àrees i avançant cap a un pressupost comú. Una reforma, en definitiva, que incrementi la unificació política i les cessions de sobirania dels estats membres.
La pressió política per ampliar la UE s’entén com a resposta a la invasió d'Ucraïna per part de Rússia. El suport europeu a Ucraïna ha estat ferm, tant en termes polítics com militars i financers. L’accés a la UE seria la manera de lligar el destí polític d'Ucraïna al bloc de democràcies liberals. Aquesta és una reacció comprensible en els mesos dramàtics que vivim, però té unes repercussions enormes que cal avaluar amb el cap fred. També, perquè, juntament amb Ucraïna, s’haurien d’incorporar altres països que ja fa temps que són candidats.
La Unió ha estat capaç de reaccionar amb prou cohesió i rapidesa a crisis recents com el covid i la guerra d'Ucraïna. Potser això explica que les darreres dades de l’Eurobaròmetre mostrin que el percentatge de ciutadans europeus que creuen que la UE ha estat beneficiosa per al seu país està en un 72%, en màxims des del 2005.
Al mateix temps, però, les enquestes per a les properes eleccions europees apunten que els partits d’extrema dreta, tots ells contraris a la UE, van a l'alça. I a la Unió se li acumulen molts reptes. En política comercial cal fer front als subsidis dels EUA i la competència de la Xina; en tecnologia cal avançar en intel·ligència artificial i sectors clau com els semiconductors i la biotecnologia; en política energètica i de canvi climàtic, cal disposar d’una definició compartida del que són les energies netes; i tot això sense entrar en el detall dels reptes en les polítiques de defensa, exteriors i immigració.
L’agenda és, doncs, ben carregada, i la resposta de la UE és voluntariosa però lenta, dubitativa i, sovint, contradictòria. La raó és que moltes vegades els interessos dels països membres prevalen sobre la visió comunitària. La UE no disposa de les institucions que li farien falta per fer front als grans reptes als quals s’enfronta a causa de la resistència dels seus estats membres a perdre poder. Just aquest any 2023 el Parlament Europeu ha fet propostes per avançar en la construcció política d’Europa que han estat rebudes amb fredor pels estats.
Els problemes de funcionament de la Unió s’han agreujat d’ençà que es va procedir a les ampliacions cap a l’est, ara ja fa quasi vint anys. Per avançar en la integració política és clau la confiança mútua. El convenciment que, al compartir sobirania, els socis respectaran les regles del joc, tant les escrites com les convencions que no ho estan. Amb la incorporació de països com Hongria i Polònia s’ha afeblit el clima de confiança entre els socis.
Cal tenir present que les ampliacions comporten no sols un risc econòmic i institucional, al tractar-se de països amb nivells de vida molt inferiors i institucions polítiques poc madures, sinó també un greu risc polític vinculat a les qüestions d’identitat nacional. Es fa difícil imaginar una UE de la qual formessin part països, com els dels Balcans, en els quals els conflictes històrics són lluny d’estar ben resolts. Cal cercar mecanismes institucionals per incorporar els països candidats a l’esfera d’influència política de la UE, però no cometre l’error d'incorporar-los a la UE abans d’hora.
Una recent enquesta del European Council of Foreign Relations donava uns resultats que ens haurien de preocupar. A Rússia, la Xina i diversos països emergents, entre el 40% i el 65% dels enquestats creien que la UE deixaria d’existir en els propers vint anys. A la mateixa UE aquesta opinió la compartien quasi un terç dels enquestats. Crec que una gran ampliació de la UE sense una profunda reforma institucional prèvia afebliria la Unió i potser faria bons els pronòstics dels que pensen que la UE no té suficient entitat política per tenir continuïtat en el futur.
