La situació és realment insòlita, encara que previsible. Els autòcrates tendeixen a entendre's, i Trump i Putin ho són. El menyspreu de Trump cap a Europa i Ucraïna, deixant-les al marge d'unes negociacions amb Rússia, no ens hauria de sorprendre tant, ja que Trump no és un polític guiat per la intel·ligència (la poca que té està infantilitzada), sinó pel que considera els seus interessos particulars, que els extrapola convertint-los en “patris”. El seu pla de pau és deixar les coses com estan, és a dir, deixar que Rússia es quedi amb el territori conquerit, i Ucraïna sense una part del que va ser el seu territori estatal.
La reacció de la majoria dels països europeus, a més d'Ucraïna, és naturalment de sorpresa en quedar marginats d'aquest “pla de pau” trumpista i putinista. Per a Trump, debilitar Europa és beneficiós, i el seu menyspreu per tot el que és multilateral passa, naturalment, per menysprear una institució com la Unió Europea, que percep com a part del vell ordre normatiu que vol destruir. Ucraïna, malgrat que no estigui encara a la Unió Europea, pot quedar trossejada si així ho vol Rússia, que sí que és realment una potència amb la qual els Estats Units vol tenir bones relacions; i així es donaria la paradoxa que, fins i tot trencant el transatlantisme de l'OTAN, ja que els Estats Units aniran per lliure, les relacions Washington-Moscou poden anar com la seda. L'altra paradoxa és que, alhora, els països europeus de l'OTAN reaccionen prematurament i de manera impulsiva, creient que incrementant notablement les seves despeses militars quedaran fora de perill. La pregunta és: ¿de qui i de què? Realment es pensa que Rússia vol envair Europa? És sensat pensar que es vol annexionar els països bàltics, que sí que pertanyen a l'OTAN? Europa s'adona que, si reacciona així al fet que Rússia i els Estats Units s'entenguin en diversos temes internacionals, el concepte de seguretat compartida basada en el desarmament global se n'haurà anat en orris? Si les coses no han sortit bé i és impossible guanyar la guerra d'Ucraïna, després de –molt probablement– més de cent mil morts i invertir 120.000 milions d'euros en aquesta batalla, ¿no seria desitjable intentar tornar al punt de partida anterior a la guerra, quan el comitè de coordinació de l'OTAN amb Rússia funcionava raonablement i Europa no s'endinsava en una cursa militarista?
Fa dos anys, aproximadament, que la situació a Ucraïna està estancada, i algunes veus, inclosa la meva, fa molts mesos que anem dient que aquesta guerra havia perdut tot sentit, i que havia esdevingut una autèntica carnisseria i res més. L'afany de continuar la guerra de trinxeres és un filicidi, no un acte d'heroisme. S'imposava negociar de forma realista, i això passava per cedir el territori russòfil a Rússia, a canvi d'acabar la guerra i, a partir d'aquí, veure si es podia tornar a construir una seguretat europea que no exclogués Rússia, cosa gens fàcil, però necessària. Això que estic dient sona a pecat, i sens dubte seré molt criticat, però prefereixo la vida dels joves al seu martiri absurd i inútil. I estic parlant de desenes de milers, no d'uns quants. La tercera paradoxa, per tant, és que aquest probable escenari d'acabar la guerra vindrà no de l'afany europeu de continuar els enfrontaments per guanyar-la, sinó de l'entesa entre els mandataris de dues grans potències, els “xèrifs” del món, als quals segurament s'unirà Xi Jinping, i formaran un trio autoritari que descol·loca Europa a l'hora d'aturar la guerra i trobar el seu lloc al món.
Crec que, com a europeus, estem pagant el preu per certa ceguesa en analitzar els conflictes i veure'n les arrels. Temo, a més, que també estiguem sembrant les llavors de nous desacords, en prendre decisions equivocades i per al gaudi del complex militar-industrial, que es frega les mans en veure tant ímpetu militarista. No oblidem, finalment, que duplicar o triplicar les despeses militars serà a costa de reduir les despeses socials, que ja són insuficients, i aquesta insuficiència és una de les causes de l'augment dels populismes i del desengany cap a la política convencional. Compte, doncs, amb els nous xèrifs, perquè van directes cap a nosaltres.
