Ucraïna i els plans de Putin
El president de Rússia, Vladímir Putin, està jugant a un joc de suspens. Quan va clavar una coça al tauler d'escacs global a finals de l'any passat, amuntegant milers de soldats a la frontera ucraïnesa, va fer que el món entrés en pànic. Una invasió semblava imminent, i, més enllà d'això, brandava l'amenaça d'una nova confrontació global disputada per dues potències nuclears. Les coses no s'han calmat des d'aleshores: una trucada entre el president Putin i el president Biden el 30 de desembre, en la qual els líders van intercanviar amenaces, va fer poc per fer més agradable la situació. Qualsevol incident a la frontera entre Rússia i Ucraïna podria convertir-se en un infern.
El raonament del Kremlin per a l'escalada és curiós. Actua com a resposta, sosté, a “l'aproximació d'Ucraïna a l'OTAN” d'Occident i a la invasió de l'OTAN del que el Kremlin veu com l'àrea d'influència de Rússia. Però això sembla un bluf, o fins i tot una trolejada. La veritat és que l'OTAN, malgrat tots els seus gestos de benvinguda, no està preparada per oferir a Ucraïna l'entrada.
Aleshores, què busca Putin? El seu objectiu immediat, sens dubte, és fer tornar Ucraïna a l'òrbita russa. Però això és només un cop de brotxa en un llenç molt més gran. El projecte de Putin és grandiós: remodelar les bases posteriors a la Guerra Freda, en el procés de garantir la supervivència del personalitzat sistema de poder rus. I per la resposta incòmoda i angoixant d'Occident fins ara, podria estar a prop d'aconseguir el que vol.
En els últims anys, Putin ha revifat amb èxit la tradició russa de govern d'un sol home esmenant la Constitució, reescrivint la història i reprimint l'oposició. Ara busca dotar el sistema d'una sòlida columna vertebral de Gran Potència, tornant a Rússia el seu glamur global. En la passada dècada, la Rússia de Putin no només va demostrar estar preparada per reprendre el control de l'antic espai soviètic, posant a prova la seva ambició a Geòrgia i Ucraïna, sinó que també va deixar les seves empremtes arreu del món, fins i tot a través de la intromissió en les democràcies occidentals. Tanmateix, l'enfrontament actual a Ucraïna porta les coses a un nou nivell.
Com que ja no li basta amb molestar Occident, Putin està intentant ara forçar-lo a acordar una nova repartició global, amb Rússia restaurada com a eminència. No s'atura aquí, però. De manera crucial, l'avenç geopolític serviria per salvaguardar el govern de Putin. De manera que Occident, si accepta la posició geopolítica de Putin, també garantiria efectivament la seva agenda interna. Els Estats Units es convertirien, a casa i a fora, en el proveïdor de seguretat de Rússia. És una gran tàctica.
El moment és crucial. Amb la Unió Europea consumida pels seus propis desafiaments i la rivalitat dels Estats Units amb la Xina que no ha arribat encara a la màxima potència, el Kremlin està aprofitant l'ocasió per perseguir el seu projecte grandiós. Per fer-ho, es podria posar el casc de guerra en qualsevol moment. Però l'enfrontament no és l'objectiu del Kremlin. L'escalada va sobre la pau en termes russos.
Ara mateix, és difícil saber quin serà el següent capítol. Putin no pot forçar els rivals occidentals a rendir-se; tampoc no està disposat a retirar-se. Però podria utilitzar tant les concessions com les negatives per seguir la seva agenda. Les concessions, com la promesa explícita de l'OTAN de no expandir-se més a l'est, serien presentades com a victòries, i les negacions, com a pretext per a escalades posteriors. Hi ha un èxit que és clar: Occident s'ha vist forçada a recompensar Rússia –a través de la divulgació, la diplomàcia i, per sobre de tot, l'atenció– per l'acte benèfic de no haver envaït Ucraïna.
La rebel·lió russa amenaça amb convertir la geopolítica en una batalla d'amenaces, amb la força per una banda i les sancions per l'altra. El mètode Putin ha estat provat: fa créixer les tensions i llavors demana “acords vinculants”, que no es pren seriosament. El que busca, realment, és un ordre mundial hobbesià, construït sobre la base de la disrupció i la bona disposició als atacs sorpresa.
Aquest ordre no té res a veure amb els que es van modelar en la Conferència de Ialta de 1945, per exemple, o en el Congrés de Viena de 1815. Els seus arquitectes van seguir les regles. El Kremlin està suggerint una cosa molt diferent: la irrellevància de les regles. Les normes a través de les quals s'ha governat el món en les últimes tres dècades serien llençades a les escombraries, a favor de la interpretació creativa del possible. En aquesta batalla contra tots, Putin –mestre vel·leïtós del suspens i del moviment sobtat– pot perseguir la fusió del poder geopolític i el govern personal.
Avui, Ucraïna és la joia per la qual lluitar. Però la cosa no acabarà aquí: Bielorússia, el disputat líder de la qual confia en el suport de Rússia, podria ser el pròxim premi en la rivalitat geopolítica. O potser serà el Kazakhstan, on ha esclatat la ira popular contra el règim corrupte que té el suport de Rússia. El drama acaba de començar. Altres països veïns podrien convertir-se en ostatges del sistema de supervivència de Rússia, que requereix dominació exterior per a la seguretat interna.
Fins ara, el Kremlin ha estat de sort, o ha tingut una habilitat extraordinària, a l'hora de jugar a la mà dèbil sense asos a la màniga. Se les veu amb un establishment occidental decidit a mantenir l'statu quo, fins i tot si això vol dir adaptació. Al cap i a la fi, la natura de la globalització exclou una política seriosa de contenció: ¿com pot dissuadir Rússia, Occident, quan està enredat en una xarxa de vincles econòmics i de seguretat amb l'estat rus?
Sens dubte, Putin s'ensuma l'avantatge. Després de tractar amb els líders occidentals durant dècades, sembla haver arribat a la conclusió que pot fer el pinxo. Que els Estats Units acordessin ràpidament engegar converses vol dir que l'estratègia de Putin està funcionant: podrien passar mesos abans que els socis occidentals descobreixin que han estat involucrats en un intercanvi de xerrameca.
És evident que encara han d'esbrinar com respondre a la política de suspens del Kremlin. Forçant el món a endevinar què està tramant Rússia i perseguint mútuament línies polítiques contradictòries de manera simultània, el Kremlin manté Occident desorientat. Avesat a funcionar racionalment, evitant riscos, Occident no sap com reaccionar a aquest “caos organitzat”.
Hi ha algunes trampes on podrien caure Rússia i Occident. La mena de sancions que l'administració Biden està considerant podria ser devastadora per a l'estat rus i les seves elits, molt integrades a Occident. I els russos comuns no sacrificaran el seu nivell de vida de manera indefinida per culpa de les guerres i els antagonismes. Segons l'independent Levada Center, el 2021 només el 32% dels russos voldrien veure Rússia com “una gran potència respectada i temuda pels altres països”, i tan sols el 16% pensen que la guerra podia fer créixer l'autoritat de Putin. La droga patriòtica del militarisme ha començat a esgotar-se.
Occident també s'enfronta a un atzucac: qualsevol acord que permetés al Kremlin interpretar les regles globals del joc soscavaria els principis occidentals. Tanmateix, rebutjar l'acord podria incitar el Kremlin a destrossar tota la botiga. Les democràcies liberals del món no estan preparades per a un conflicte amb un oponent nuclear.
Estem en un punt mort, i sembla que no hi ha cap sortida. Les dues parts continuen jugant a “qui parpelleja primer": els EUA i els seus aliats s'han proposat tranquil·litzar Ucraïna sobre el seu suport, mentre que Rússia ha mantingut el martell del desplegament preparat. Una reunió dijous a Moscou entre representants de Rússia, França i Alemanya no va servir per avançar gaire. Les negociacions comencen seriosament la setmana que ve, mentre Rússia i els EUA —als quals s'afegiran després els membres de l'OTAN— busquen trobar àrees on l'acord és possible i on no ho és.
És una gesta. I fins i tot si aquests esforços aconsegueixen sufocar temporalment la situació, la sospita mútua perdurarà. La raó és simple: mentre Putin mantingui el puny, el seu projecte grandiós no estarà mai gaire lluny.
Lilia Shevtsova és politòloga experta en kremlinologia
Copyright The New York Times