Ucraïna: pau per territoris?

L'escull principal per començar una negociació de pau a Ucraïna és, sens dubte, el futur estatus dels territoris ocupats per Rússia, que abasten zones de l'est i del sud del país. La situació, a més, no té gaires precedents si mirem el context global, però un repàs a altres ocupacions de territoris d'un país veí potser ens poden ajudar a entendre la complexitat de trobar sortides a la situació que viu Ucraïna.

Els conflictes per ocupació de territoris veïns ocorreguts des de la Segona Guerra Mundial (excloc, per tant, les intervencions de tercers països en territoris llunyans, com l'Iraq o l'Afganistan) no són freqüents. Deixant de banda els conflictes fronterers, en comptabilitzo almenys dotze. Per ordre d'antiguitat serien els del Tibet (ocupat per la Xina), Palestina (Israel), Alts del Golan (Israel), Xipre (Turquia), Timor Oriental (Indonèsia), Sàhara Occidental (Marroc), Ossètia del Sud (Rússia) , Nagorno-Karabakh (Armènia), Kuwait (Iraq), Abkhàzia (Rússia) i Ucraïna (Rússia), primer el 2014 i després el 2022.

Hi ha diversos elements a destacar. El primer és que la meitat s'han produït a Europa, quatre dels quals han tingut Rússia com a protagonista. La segona qüestió és que en set dels dotze casos s'ha produït una annexió, no només una ocupació, cosa que complica més les coses. En tercer lloc, en la majoria dels casos (deu), el conflicte no s'ha resolt, cosa que és molt significativa i ens fa adonar de la dificultat de qualsevol negociació. Només en un cas s'ha produït una victòria militar i, en canvi, no s'ha produït cap acord de pau sostingut en el temps (excloc el cas de Timor Oriental, ja que és un procés de descolonització). I, finalment, en nou casos, la majoria, hi ha hagut algun tipus de mediació, sigui per part de les Nacions Unides (sis casos), l'OSCE, la Unió Europea i grups de contacte (el Grup de Minsk per a Nagorno-Karabakh, i el Quartet per al cas d'Ucraïna el 2014). A aquesta llista s'hi podria afegir, a títol d'observació, el conflicte de la minoria sèrbia que habita al nord de Kosovo, ja que la possible resolució d'aquest cas podria donar algunes pistes per al cas ucraïnès.

Abans d'iniciar-se la guerra el 2022, hi havia diverses possibilitats a explorar pel que fa al futur d'aquestes regions russòfiles d'Ucraïna, però la dimensió de la guerra i, molt en particular, l'atac indiscriminat a la població i a les infraestructures civils, ha desencadenat un odi mutu que impossibilitarà la convivència i la discussió de fórmules autonomistes, federalistes o, fins i tot, de condomini. Tot i això, en una eventual taula de negociació caldrà buscar una sortida a aquest aspecte, el més decisiu, i no serà gens estrany que fins i tot es proposi una partició, per més que actualment es rebutgi. De fet, i davant de la sorpresa de molts, aquesta fórmula ja la va proposar l'ONU a principis dels anys noranta per al cas del Sàhara Occidental, entre quatre opcions.

D'una manera o altra, és probable que l'opció de “pau per territoris” acabi sent la més factible en una negociació futura, una vegada les dues parts en conflicte constatin que no hi ha avenços militars substantius, i que la guerra es podria perpetuar molt de temps. És injust, va en contra del dret internacional i de la Carta de les Nacions Unides, encara que Rússia s'hi empari adduint que es tracta de legítima defensa, però de moment no s'entreveu cap altra sortida. A més, cal tenir en compte que, dels vuit casos esmentats de conflictes per ocupació no resolts (excloc els dos casos d'Ucraïna), la mitjana de la seva antiguitat és de 46 anys, una dada que no convida a l'optimisme i que mostra com és de difícil trobar un final feliç per a aquests conflictes. És clar que no és una bona solució, però segurament de solucions bones i viables ja no en queda cap.