No malgastis mai una crisi. Aquesta frase s’atribueix a Rahm Emanuel, qui va ser cap de gabinet d’Obama. Emanuel diu que cal aprofitar les crisis, moments en què es pot qüestionar l’statu quo, per aconseguir allò que no és factible en períodes d’estabilitat. Aquesta màxima es pot aplicar perfectament a la Unió Europea (UE) ara que fa front a la invasió d’Ucraïna.
Avançar en la resolució del conflicte tot donant suport a Ucraïna en la seva defensa és la tasca principal. Però també cal gestionar les implicacions per a la societat i l’economia europees.
La Unió ha mantingut un grau d’unitat admirable al llarg de l’any que portem de guerra, com ho va fer durant el covid i, abans, amb motiu del Brexit. Aquests esdeveniments posen a prova la cohesió de la Unió, i n’està sortint reforçada. També qüestionen la idoneïtat dels instruments que té Europa per afrontar crisis internacionals de gran abast.
Aquí és on rau l'oportunitat. L’escassa capacitat de resposta política de la UE es posa de relleu en emergències com l’actual. La crisi mostra de manera nítida la necessitat de disposar de polítiques veritablement europees en quatre àmbits en els quals, fins avui, els avenços han estat molt tímids: les polítiques exterior, energètica, migratòria i de defensa. En tots aquests camps, la resposta de la UE a les crisis seria més àgil i efectiva si disposés de polítiques pròpies. La crisi actual s’està abordant amb reformes a correcuita i batzegades de la política energètica i amb una cooperació aprofundida en les altres àrees. Aquests mecanismes són lents i fan perdre efectivitat. Europa va sovint a remolc de la iniciativa dels Estats Units, que actuen de manera més decisiva en els afers internacionals. A títol d’exemple, una política energètica ben integrada permetria que el sistema energètic europeu fos més resilient i eficient. A més, milloraria la capacitat negociadora d’Europa a escala global, facilitant les compres conjuntes quan fos necessari.
Però la crisi d’Ucraïna també s’hauria d’aprofitar per acabar alguns dels projectes europeus que s’han quedat a mig construir. La unió monetària d’Europa, la zona euro, és encara un edifici de palla, que pot esfondrar-se si és sotmès a un temporal econòmic similar al que vam patir fa una dècada. Això pot passar perquè l’economia europea està subjecta a un triple xoc: un encariment substancial de les matèries primeres, una pujada molt forta dels tipus d’interès i un gran augment del deute públic, com a conseqüència de les emergències dels darrers quinze anys.
La Unió Europea s’ha construït sempre utilitzant la integració econòmica com a instrument per aconseguir augmentar el grau d’unió política. En les fases inicials de la integració, aquesta estratègia ha funcionat satisfactòriament. Tanmateix, la unió monetària comporta un nivell tan extraordinari d'unificació econòmica que és impossible que no vagi acompanyada de més unió política. Disposar d'una mateixa moneda genera processos molt accentuats de concentració geogràfica de l’activitat econòmica, que posen en tensió molts territoris i requereixen sistemes de transferències compensatòries que sols són viables amb més unió política. A més, la política monetària única sols pot funcionar bé si la política fiscal del conjunt de la Unió és una política d’estabilitat i control del dèficit i el deute. Això exigeix una intromissió efectiva en les polítiques pressupostàries dels estats membres que únicament és possible amb la corresponent pèrdua de sobirania dels seus Parlaments.
Una unió monetària incompleta no és un problema greu en condicions normals però sí en períodes de fortes convulsions financeres. Molt em temo que el sotrac que suposa la forta i ràpida pujada de tipus d’interès per lluitar contra la inflació ens pot portar de nou a moments de molt estrès. Si aquest fos el cas, trobarem a faltar no haver aprofitat aquesta crisi per acabar del tot l’edifici de l’euro. Durant les properes setmanes es discutirà el nou marc europeu de control del dèficit i el deute i cal ser ambiciosos. Cal atorgar poders a les autoritats europees per garantir una política fiscal estable i sostenible dels països membres.
El repte que planteja la guerra d’Ucraïna s’ha de veure com una oportunitat per avançar en la integració de les polítiques més directament afectades, com defensa i energia, però també per aprofundir en una política fiscal més unificada que complementi i consolidi l’actual unió monetària.
