Ucraïna i les mentides descarades com a instrument de propaganda

“Tot el que el president Saddam Hussein va fer en el passat era bo i tot el que farà en el futur serà bo”. La periodista Åsne Seierstad va treballar a l’Iraq els últims dies del règim de Saddam Hussein. Qui feia aquesta afirmació era Takhlef, l’acompanyant iraquià que li va assignar el ministeri d’Informació (Seierstad, One hundred and one days: A Bagdad journal, 2005). “Com pots estar-ne tan segur?”, li pregunta Seierstad. I Takhlef li contesta: “Ho sé perquè crec en el partit i els seus líders”. Åsne Seierstad no li diu res més, però pensa:

“A què estem jugant aquí? Quant de temps durarà això? Quant de temps hauré de continuar elogiant els cabells brillants de Saddam? Quantes vegades més presumirà Takhlef de les victòries de la revolució i del meravellós funcionament de l’Iraq si no fos per les sancions? Sap que menteix. Sap que jo menteixo. Sap que jo sé que ell sap que jo menteixo. No obro boca. Informar de les meves preguntes i actituds és un dels deures de Takhlef” (pàgina 30).

Aquestes mentides descarades formaven part de l’estratègia del ministeri d’Informació, un nom que resulta irònic tenint en compte que es dedicava a la desinformació. ¿Van funcionar?

¿Funcionen les mentides descarades? ¿Com és que funcionen si tothom sap que no són veritat?

Per desgràcia, part de la població iraquiana no tenia accés a altres fonts d’informació que no fossin les oficials. O es creien les mentides o, en el millor dels casos, dubtaven de si eren certes. No podien saber res més.

La desinformació, però, es pot dirigir a un objectiu més interessant: els que tenen accés a fonts d’informació contrastada -com els que vivim als països occidentals- però comencen a dubtar del que fins ara sabíem que era veritat. D’aquest fenomen se’n diu gaslighting, llum de gas, per l’obra de teatre escrita el 1938 pel novel·lista i dramaturg britànic Patrick Hamilton. Es va fer famosa per l’adaptació al cinema dirigida per George Cukor el 1944 (amb Ingrid Bergman fent de dona maltractada i Charles Boyer com a marit mentider i maltractador). Els psicòlegs investiguen ara la llum de gas com una estratègia de manipulació psicològica típica de les relacions en què es produeixen maltractaments. La llum de gas també es pot donar en la propaganda que rebem i que ens vol fer dubtar, no de la nostra salut mental (si més no, encara), sinó de la qualitat i professionalitat de les nostres institucions: els nostres governs, les nostres organitzacions, els nostres mitjans de comunicació.

A principis d’aquesta setmana em vaig enrecordar de Takhlef i la llum de gas després d’escoltar les intervencions a l’Assemblea General de les Nacions Unides. L’ambaixador d’Ucraïna, Serguei Kislistsa, va titllar de “bogeria” la decisió de Vladímir Putin de posar en alerta les forces nuclears russes, i va acusar Moscou d’atacar habitatges i infraestructures civils, uns atacs que va condemnar com a “crims de guerra”. Vet aquí les seves paraules: “Si Ucraïna no sobreviu, la pau internacional no sobreviurà. Si Ucraïna no sobreviu, les Nacions Unides no sobreviuran... Si Ucraïna no sobreviu, no ens sorprenguem si la democràcia cau”.

Però l’ambaixador rus, Vassili Nebénzia, va culpar Kíiv de la guerra i va repetir l’argument que Moscou vol “desmilitaritzar i desnazificar” Ucraïna i que Rússia actua “en defensa pròpia”, d’acord amb l’article 51 de la Carta de les Nacions Unides. Altres membres de l’ONU han rebutjat aquestes explicacions i diuen que Rússia ha violat l’article 2, segons el qual els estats no poden recórrer a la força per resoldre una crisi.

Més flagrant encara va ser la mentida descarada proferida per Nebénzia: “L’exèrcit rus no representa cap amenaça per als civils d’Ucraïna, no està bombardejant zones civils”. Tots hem vist imatges que desmenteixen aquesta afirmació.

L’ambaixador rus a Irlanda, Iuri Filatov, va repetir les mateixes mentides en una entrevista a RTÉ News, per a exasperació de l’entrevistador, que li va plantar cara i li va dir: “La guerra [a Donetsk i Lugansk] l’ha començat Rússia, l’ha fomentat Rússia, l’ha continuat Rússia; Rússia ha donat armes als separatistes en aquestes zones que esmenta”. La sorprenent resposta de Filatov va ser: “No hem fet res de tot això”.

En aquesta mateixa entrevista, Filatov afirma més tard que Ucraïna només volia utilitzar la diplomàcia per preparar un atac contra els russos. Aquest tipus d’acusació és una característica habitual de la propaganda que precedeix les massacres i els genocidis: consisteix en acusar les víctimes del que tu els penses fer. Les acusacions de “genocidi” contra els ucraïnesos m’han glaçat la sang.

Aquest mateix argumentari ja assajat el va repetir Serguei Lavrov l’1 de març, quan es va adreçar al Consell de Drets Humans de les Nacions Unides. Aquesta vegada, uns cent diplomàtics van abandonar la sessió com a protesta per la invasió russa d’Ucraïna.

Com ja va passar amb els enganys difosos pel ministeri d’Informació iraquià durant la primera dècada d’aquest segle, ara les mentides descarades tenen objectius diferents: serveixen per controlar la població russa, alhora que intenten confondre i fer llum de gas a uns altres destinataris: nosaltres mateixos.

Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, ha anunciat que la Unió Europea ha decidit “prohibir la maquinària mediàtica del Kremlin a la UE”. I ha afegit: “Russia Today i Sputnik, de propietat estatal, i les seves filials ja no podran difondre les seves mentides per justificar la guerra de Putin. Estem desenvolupant les eines per prohibir la desinformació tòxica i nociva que propalen a Europa”.

Hi ha hagut una certa controvèrsia sobre aquesta decisió. Hi ha qui argumenta que és una censura innecessària i que hauríem de tenir accés a un ampli ventall de fonts de notícies. En principi, hi estaria d’acord, però ara no, i tot seguit donaré la meva opinió sobre el tema.

Per exemple, Santiago Alba Rico ha dit en un tuit que és “inútil i perillós” prohibir els “mitjans” russos a la UE, i que en un món globalitzat la UE hauria de protegir la premsa lliure. Diu que hauríem d’impedir la propaganda russa a Rússia. Crec que és un diagnòstic equivocat del que està passant i, com a recomanació política, és una pura fantasia.

Primer: la guerra de Rússia contra Ucraïna vol dir que s’ha acabat l’era de la globalització que es va iniciar al final de la Guerra Freda.

Segon: és impossible “impedir la propaganda russa a Rússia”. Tots els mitjans estan controlats pel govern de Putin.

Tercer: sabem quins són els efectes psicològics de les mentides descarades i de la llum de gas com a instruments de manipulació. Sabem quin és el paper de les campanyes de desinformació en temps de guerra. El seu objectiu no és compartir informació contrastada perquè la gent es formi la seva pròpia opinió d’una manera reflexiva i sense entrebancs. L’objectiu és dividir per vèncer. En aquests moments, l’objectiu de Russia Today i Sputnik no és dur a terme les funcions normals de la premsa. Aquests mitjans no distingeixen la propaganda de l’opinió ni d’una informació basada en els principis de la pràctica periodística.

I nosaltres, a la UE, estem atrapats en aquesta guerra, ens agradi o no. Només ens queda esperar que s’arribi a alguna mena d’acord abans no passi el pitjor: la total destrucció d’Ucraïna o una guerra mundial.