Abans que comencés l'ocupació d'Ucraïna, quan Rússia tenia una gran quantitat de tropes a la frontera, des de centres de diversos països van començar a sorgir unes primeres propostes perquè, a través d'una negociació, s'evités el que després va passar. Eren propostes que recollien aspectes que eren al centre del conflicte, quan encara no tenia naturalesa bèl·lica, i que, per tant, consideraven demandes antigues i repetides, oblits que acaben tenint repercussions, i incompliments de coses ja acordades, com l'Acord de Minsk del 2015. No complir els compromisos ja adquirits pot ser l'origen de nous episodis altament conflictius.
En aquest sentit, crec que és important tenir en compte dues coses que aparentment poden xocar entre si: l'auge de la cultura de la negociació, i, d'altra banda, els límits implícits en qualsevol negociació sobre un conflicte armat. Sobre el primer aspecte, hi ha un fet estadístic que convida a l'esperança, o almenys a intentar allò que en un principi pot semblar impossible. Em refereixo al fet que, a mesura que transcorren els anys, cada cop es negocia més i abans. He estat fent unes estadístiques sobre 71 conflictes armats que han succeït des del 1960, dels quals més de dos terços ja han finalitzat. Entre 1960 i 1990, hi va haver 24 conflictes armats al món, i amb una característica molt particular: com a mitjana, van haver de passar 16 anys abans que s'iniciés un procés o un intent de negociació, fos quin fos el resultat final. Per desgràcia, molta espera i, per tant, moltes víctimes pel camí. En canvi, en el període 1990-2010, la mitjana d'espera per començar a negociar va baixar a 3,2 anys, cinc vegades menys que en el període anterior. La cultura de la negociació s'anava imposant al món, i almenys intentava sortir del conflicte com més aviat millor.
Ja més recentment, entre el 2010 i l'actualitat, els 17 conflictes armats analitzats es van començar a negociar, com a mitjana, al cap d'1,2 anys, és a dir, al cap de pocs mesos de començar o al cap d'un any. Aquestes dades són més rellevants del que pugui semblar, ja que indica que hi ha institucions i diplomàcies molt més actives que abans, i una opinió pública més exigent davant l'esclat d'una guerra.
La segona part de la reflexió no és tan optimista, ja que cal explicar que entrar en un procés de negociació no implica tenir assegurat l’èxit. Sempre ha estat, i serà, un assumpte de gran complexitat, que requereix unes habilitats i suports que no sempre es troben. Suposa anar construint un veritable esquelet compost per moltes parts articulades entre si, no antagòniques. Al mateix temps que s'és realista i es té molt en compte un equilibri de forces, el disseny de les propostes ha de donar respostes a les principals demandes de les parts o a les seves objeccions, i aquestes respostes normalment acaben sent iniciatives intermèdies o mai pensades per endavant, cosa que implica un notable esforç d'imaginació, ja que el resultat final pot ser un acord diferent del previst. Durant aquestes darreres setmanes, anem veient aquests primers temptejos a la taula de negociació sobre Ucraïna, amb algunes propostes que no tenen precedents. Una, per exemple, que l'acord final tingui uns països garants que donin seguretat a Ucraïna per al pròxim futur, inclòs l'aspecte militar, i amb propostes que impliquen els membres permanents del Consell de Seguretat. És només un dels exemples, però que té una dificultat enorme per concretar-se de manera realista.
La paradoxa d'aquest assumpte, mirant les estadístiques inicials, és que, tot i haver començat a negociar molt aviat, cada dia que passa hi ha més elements que obstaculitzen allò que s'ha proposat o pensat el dia anterior. Per tant, sempre s'haurà de compaginar la urgència amb el realisme, ja que no hi ha res pitjor que signar un acord sabent que no es complirà. Un acord de pau ha de ser una cosa sagrada, i només ho serà si les dues parts estan plenament convençudes de la seva validesa i hi ha el suport internacional per fer complir el que s'ha acordat.
