El malson d'un rus ucraïnès
Durant el transcurs d’un sopar en una terrassa del centre de Barcelona en una càlida nit de l’estiu del 2014, pocs mesos després dels fets del Maidan a Kíiv, el Sasha va deixar anar, entre glops de vodka i els millors plats de la carta, una frase amarga: "Xavier, als russos ja no ens estimen a Ucraïna, ja no som acceptats en el nostre propi país, ens estan fent fora". El Sasha, un bon amic ucraïnès de pare rus, mare jueva i nascut a la regió d’Odessa, havia arribat a Barcelona acompanyat per quatre persones més. Volia establir-se a la ciutat, després d’haver-ho intentat infructuosament a Turquia i a Xipre. Finalment, va trobar el que buscava a Marbella, però la invasió l’ha sorprès als afores de Kíiv, on conserva l’enorme casa que es va comprar fa anys.
El salvatge i inadmissible atac militar de Rússia sobre Ucraïna és la penúltima evidència que la desencertada frase de Francis Fukuyama sobre la fi de la història com a lluita d’ideologies, en què se suposava que les democràcies liberals havien guanyat la Guerra Freda, va ser una errada històrica. La caiguda del Mur de Berlín i del món socialista de l’Est d’Europa va tornar a posar en marxa, al contrari del que va afirmar el politòleg americà, un statu quo que havia quedat en hibernació després de la Segona Guerra Mundial, sota les aigües de l’oceà socialista en tota aquella part del continent. No va caldre gaire temps perquè molts dels conflictes nacionalistes que havien quedat estabornits per la guerra i reprimits per l’imperi soviètic durant gairebé quaranta-cinc anys, esclatessin amb fúria així que aquell món petri i marmori que semblava per sempre fes llenya com un castell mal construït. L’onze de març del 1990, quatre mesos després de la caiguda del Mur, ja es va significar Lituània, la primera, amb una aclaparadora votació en favor de la independència al seu Parlament. Pocs mesos després, la població eslava de l’est de Moldàvia declarava una república independent anomenada Transnístria. A mitjans del 1991 esclaten les guerres de Croàcia i Eslovènia. El dia de Nadal d’aquest mateix any l’URSS deixa d’existir, amb la qual cosa es confirmen quinze repúbliques noves al mapa d’Euràsia. L’any següent salta la guerra de Bòsnia (la més cruenta). Per contrast, el 1993 txecs i eslovacs parteixen peres de comú acord sense disparar ni un sol tret. Anys després arribaria la guerra de Kosovo i últimament la independència pacífica de Montenegro de Sèrbia, un país ja exhaust de generar tanta història. Pel que fa al Caucas, hi ha hagut hostilitats a Txetxènia, a Geòrgia per Abkhàzia i Ossètia del Sud, i a l’Alt Karabakh a l’Azerbaidjan. Bona part d’aquesta tirallonga de conflictes armats són el resultat de tensions adormides durant dècades que van despertar durant el període postcomunista, en la majoria de casos atiades per antics dirigents de la nomenklatura que es van posar la jaqueta nacionalista tot just veure desaparèixer el seu món socialista de tota la vida.
El conflicte d’Ucraïna no n’és una excepció. La vella aspiració dels nacionalistes ucraïnesos de comptar amb un país propi, lliure i independent es va fer realitat el 24 d’agost del 1991, dia de la Declaració d’Independència. Abans ho havien intentat els seus avantpassats en acabar la Gran Guerra, però la nova república va acabar sent membre fundador de la Unió Soviètica. Ho van tornar a intentar els seus avis amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial (o segona part de la Gran Guerra), quan uns pocs, uns quants o molts (aquí hi ha molta controvèrsia) no van dubtar en llançar-se als braços de Hitler perquè els alliberés de les urpes de Stalin, responsable d’una de les pàgines més negres d’aquest continent durant els anys trenta. El dictador alemany, però, i per a decepció de tothom, va convertir Ucraïna en un Reichskommisariat. En acabar la guerra, Stalin va arrogar-se el dret d’incorporar a la República Socialista Soviètica d’Ucraïna territoris de l’est de Polònia que mai havien tingut res a veure amb el món rus i que incloïen l’emblemàtica ciutat de Lviv, durant segles polonesa o austrohongaresa. Regions històriques com Galítzia o Volínia, bressols del nacionalisme ucraïnès, es van veure dins un país que s’estenia fins a les estepes del Don, uns 1.500 km a l’est, terres de cosacs però poblades majoritàriament per russos, l’etern enemic.
Avui dia molts dels governs dels últims anys, responsables d’una agressiva política lingüística envers les minories que conformen el país i recolzats incondicionalment per Occident, són els hereus d’aquells nacionalistes que van lluitar per una república independent durant tot el segle XX i que ara veuen com el vell somni de viure en un país deslligat de Moscou ha tornat a xocar, cent anys després, amb l’imperialisme rus, incapaç d’assimilar que Ucraïna ja no és seva.
Una de les principals diferències entre l’Europa occidental i l’Europa central i oriental és la presència de la història en el present. A Occident, aquesta invasió ens sembla d’una altra època, una guerra antiga, molt difícil de pair perquè hi ha escenaris que pensàvem superats. Tanmateix, a l’Est d’Europa la història té tant de pes que s’ensuma, es percep a cada pas, en girar cada cantonada, per la qual cosa la guerra es veu com una conseqüència natural quan les coses no van com un desitja. I això explica la resposta gairebé unitària d’amistats russes que conservo: "No hi havia cap més sortida". El malaurat gran historiador britànic Tony Judt va refutar les paraules de Fukuyama anys després quan va afirmar que "ens pensàvem que havíem guanyat la Guerra Freda", però estàvem equivocats, com demostra l’actual conflicte, la prova més fefaent de la certesa i la saviesa de les seves paraules.
El Sasha, rehabilitat com a polític, porta dies enviant-me vídeos esgarrifosos dels horrors de la guerra, alguns d’ells enregistrats amb el seu mòbil. Fa uns dies va enviar a tots els seus contactes un missatge com a diputat i membre del Grup Interparlamentari de Col·laboració amb l’Estat Espanyol, on demanava ajuda per al seu país i el seu poble. Un poble que, ja no importa si ets pro-rus, proeuropeu o senzillament ucraïnès, és víctima d’una bogeria, d'un malson que ningú no s’hauria imaginat mai.