Ucraïna i el futur d'Europa
Què passarà amb el desplegament de tropes russes al llarg de la frontera amb Ucraïna? ¿El president rus, Vladímir Putin, donarà l'ordre d'atacar per privar un dels seus veïns –un estat sobirà, membre de les Nacions Unides i del Consell d'Europa– de la seva independència i obligar-lo a tornar sota el jou del Kremlin?
Encara no ho sabem. Però si es desencadenés una guerra, les conseqüències per a Europa serien profundes, perquè qüestionaria l'ordre i els principis europeus –renúncia a la violència, autodeterminació, la inviolabilitat de les fronteres i la integritat territorial– sobre els quals s'ha basat des del final de la Segona Guerra Mundial.
Amb una agressió violenta per part de Rússia, Europa quedaria una vegada més dividida en dues esferes: una “Europa russa” a l'est europeu de la UE, i l'OTAN a les parts occidental i central del continent. Els interessos imperials tornarien a alinear-se contra els de les democràcies que col·laboren entre elles sota l'estat de dret.
Encara pitjor: no es podria confiar més en les paraules, els vincles, els compromisos i els tractats, els països augmentarien el seu nivell de rearmament per protegir-se i hi hauria una reorganització completa de les relacions econòmiques, en particular en el sector de l'energia. Europa ja no podria arriscar-se a mantenir dependències econòmiques per les quals se li pogués fer xantatge en èpoques de crisi. Si bé una reorganització de les relacions econòmiques podria ser costosa per a la UE, no hi hauria més opcions. L'única alternativa seria sotmetre's i renunciar als mateixos principis europeus.
Al centre de la crisi actual hi ha el fet que la Rússia de Putin s'ha convertit en una potència revisionista. No només ja no li interessa mantenir l'statu quo, sinó que està disposada a amenaçar i fins i tot a fer servir la força militar per canviar-lo a favor seu.
Si Europa cedís davant d'aquests impulsos imperials, trairia els seus valors més fonamentals i hauria de renunciar a la manera com viu i desitja viure. Significaria renunciar a tot el progrés que representa la UE. Les conseqüències són impensables i, per tant, completament inacceptables.
Les exigències de Rússia mostren amb precisió allò que realment està en joc en el conflicte ucraïnès. Putin vol que l'OTAN abandoni la seva política de portes obertes, no només a l'Europa de l'Est sinó també a Escandinàvia (enfront dels estats membres neutrals de la UE, Suècia i Finlàndia). No es tracta del suposat arraconament de Rússia per part de l'OTAN, sinó de la restauració de l'Imperi Rus i l'amenaça existencial de Putin a l'arrelament i la propagació de la democràcia. El que està en joc a la crisi ucraïnesa és el dret a l'autodeterminació: la prerrogativa de tots els països sobirans a escollir les seves aliances.
Putin desitja desesperadament esborrar la humiliació de la caiguda de la Unió Soviètica i la pèrdua històrica d'un poder d'abast global per al seu país. A parer seu, l'Imperi Rus ha de tornar i convertir-se en un actor de pes. Aquesta aspiració involucra immediatament Europa, perquè Rússia mai no ha estat una potència global sense primer convertir-se en una força hegemònica a Europa. Avui la independència d'Ucraïna està en joc. Demà seran els altres estats postsoviètics; i, després, la dominació d'Europa. Els europeus que coneixen la seva història haurien d'estar familiaritzats amb aquest patró.
Donades les implicacions de l'agenda de Putin, cal preguntar-se què està esperant Europa. Què més ha de passar perquè els europeus despertin davant dels fets? Si mai hi ha hagut un temps per deixar de banda conflictes menors, és ara. Si els seus principis han de sobreviure en un món de competència política renovada entre grans potències i rivalitats geopolítiques, Europa ha de convertir-se en potència en si mateixa. Els seus principis estan sota amenaça directa. Qui els defensarà?
No hi ha dubte que, en les circumstàncies actuals, la garantia de seguretat que els Estats Units suposen per a Europa resulta evident. Però perquè el pacte transatlàntic es mantingui, Europa s'ha d'enfortir. I això exigirà que sobretot Alemanya repensi el seu paper. És i continuarà sent l'estat més gran d'Europa en l'àmbit econòmic i demogràfic.
Considerant la magnitud de les amenaces actuals, la disputa domèstica al voltant de la promesa del govern alemany sortint de destinar almenys un 2% del PIB a defensa, ¿de veritat ha de ser un problema? ¿O és més important que el govern alemany anunciï de manera clara i inequívoca el seu compromís amb el suport a Ucraïna i la defensa dels principis europeus? Això enviaria un missatge del qual el Kremlin no es podria desentendre. Però el temps s'acaba.
Copyright Project Syndicate