Probablement, era qüestió de deixar passar una mica de temps perquè els discursos, explicacions i narracions sobre la guerra d’Ucraïna i els probables crims de guerra comesos per tropes russes en alguns dels territoris ocupats, com és el cas de Butxa, acabessin confluint amb la memòria i la història de la Guerra Civil Espanyola. I el dia va arribar amb la compareixença virtual del president ucraïnès Zelenski davant dels diputats del Parlament espanyol i el moment clau de la seva intervenció: la menció del bombardeig de Gernika com un exemple que fes entenedora la destrucció dels centres urbans del seu país i, sobretot, l’estratègia de terror bèl·lic i moral que s’amaga darrere d’aquestes accions. Fos l’abril de 1937 al País Basc, i perpetrat per l’aviació nazi de la Legió Còndor, amb el vistiplau dels feixistes sublevats; o fos l’abril de 2022, a Mariúpol, Kíiv o Lviv.
L’exemple era perfectament entenedor per a tothom. El bombardeig de la ciutat basca de Gernika, l’abril de 1937, va comportar la destrucció d’una ciutat que no era objectiu militar ni tenia cap instal·lació estratègica. Va ser un exercici de l’aviació nazi per comprovar els efectes de les bombes incendiàries i el càstig sobre la població civil. Va ser un èxit per als seus interessos; els feixistes espanyols, encapçalats pels generals Francisco Franco i Emilio Mola, es van limitar a dir que havien estat els republicans i els gudaris bascos els responsables, els que van dinamitar la ciutat per construir un argument contra els "salvadores de España". Més seriosa va ser la resposta del cardenal primado Isidre Gomà al canonge Alberto Onaindía, quan aquest li va demanar que fes tot el possible perquè la destrucció intencionada de Gernika no es repetís en altres ciutats com Bilbao: "Los pueblos pagan sus pactos con el mal y su protervia en mantenerlos". Protervia, en el llenguatge catòlico-feixista del cardenal, vol dir perversidad.
Però, naturalment, la cita de Gernika no podia agradar, de cap de les maneres, als neofranquistes (o neofeixistes, o nova extrema dreta espanyolista, com vulgueu) de Vox i de bona part dels diputats del Partit Popular (i, ves a saber, si algú de Ciutadans, també). No, per a tota aquesta gent, l’únic exemple possible era Paracuellos. Ja se’n va encarregar Santiago Abascal de dir-ho en veu alta, després que li ho recordés el fanàtic convers al nacionalisme radical més pervers Herman Tersch. Paracuellos!!! Santiago Carrillo!!! Els comunistes!!! I, en definitiva, la gran coalició rojo-separatista (la Segona República i els nacionalismes perifèrics), contra la qual es va fer i es va guanyar una guerra, el 1939, que encara cueja en la memòria, en els discursos i en les actituds polítiques.
Paracuellos, doncs. El novembre de 1936, en un Madrid assetjat pels rebels, duríssimament bombardejat, milers de presoners antirepublicans, de dretes o obertament feixistes, omplien les presons i els centres de detenció de la ciutat. En unes setmanes de tensió extrema i sota una pressió terrible, els responsables d’ordre públic i seguretat, gairebé tots ells vinculats al Partit Comunista, i amb les interferències d’elements soviètics i de la III Internacional, van dur a terme diverses sacas (treure els presos dels centres, sense cap mena de control judicial, per dur-los a executar fora de la ciutat), amb el resultat de centenars de morts, executats en diverses localitats properes a Madrid. El símbol seria Paracuellos; el mite fundacional, juntament amb l’oro de Moscú, dels discursos feixistes espanyols de la guerra civil. Uns discursos que, com molt bé sabem, encara persisteixen en l’escenari polític, la literatura pseudohistòrica i la publicística de l’extrema dreta (a vegades, no gaire extrema) espanyola i espanyolista.
El president Zelenski s’hauria pogut estalviar la cita de Gernika. No hauria passat res si no ho hagués esmentat. Naturalment, no podia esmentar Paracuellos perquè, probablement, no coneixia aquest episodi. I, encara que el conegués, no s’adiu amb cap dels episodis viscuts a Ucraïna (llevat que es documentin més enllà de qualsevol dubte les execucions de soldats russos a mans d’ucraïnesos; però ni tan sols aquest hipotètic crim de guerra es podria comparar amb Paracuellos).
Per altra banda, a Vox, al Partit Popular, fins i tot a Ciutadans (i no descartaria algú d’algun altre partit), els és absolutament igual si el president Zelenski es va equivocar d’exemple. Ells són els fills, els nets i els besnets dels qui van guanyar la guerra civil. I quan es guanya una guerra com la de 1936-1939, disposes de quaranta anys per gaudir dels beneficis de la victòria, i en els quaranta anys següents ningú no t’exigeix comptes ni una mínima mirada compassiva (ja no dic autocrítica) al passat, Gernika no existeix. Tot es resumeix en Paracuellos. Probablement, si els ho preguntessin, equipararien aquest episodi a Auschwitz o Treblinka. No exagero. Només cal escoltar-los, a ells i als seus publicistes.
