Ucraïna: et mato perquè ets meva

El concepte d'«et mato perquè ets meva», aplicat al feminicidi i la violència sexual, té també la seva expressió al camp de la geopolítica bèl·lica amb el cas de la guerra d'Ucraïna. En el pensament i la cultura profunda del president Putin, envair Ucraïna es justifica perquè considera aquest país com una cosa pròpia, una extensió de Rússia, que ha vist amenaçada per forces internes i externes. Totes les guerres són inadmissibles i injustificades, sigui quina sigui la seva naturalesa i gènesi, i la d'Ucraïna no n'és una excepció, per la qual cosa no hi ha cap disculpa respecte al desencadenament d'aquesta guerra. Hi ha tot un argumentari per part del Kremlin per justificar el que va qualificar com a “operació especial”. Es dona la paradoxa que moltes de les arrels del conflicte són certes, i no li falten raons a Putin per estar enutjat amb l'OTAN i amb la política ucraïnesa des de finals del 2013, però la llista de greuges, que són reals majoritàriament, mai no s'hauria d'haver traduït en una guerra d'ocupació, que és la manera més estúpida d'afrontar els problemes al causar-ne un de més intensitat que les mateixes arrels. La resposta brutal desdibuixa la naturalesa del conflicte i els seus fonaments.

El 12 de juliol del 2021, mig any abans de la invasió, el president Putin va escriure un article titulat Sobre la unitat històrica de russos i ucraïnesos que val la pena recuperar i analitzar, ja que ajuda a comprendre el comportament d'aquest dirigent profundament autòcrata amb enyorances de tsarisme. En aquest article afirma que els russos i els ucraïnesos són una persona, un tot únic, que han compartit el mateix espai històric i espiritual, l'antiga URSS, que va ser l'estat més gran d'Europa, compartint idioma i religió. Per a Putin, la guerra és el resultat del “divideix i venceràs” encoratjat per Occident, amb l'objectiu de dividir i enfrontar els dos pobles, quan la Ucraïna moderna és enterament el producte de l'era soviètica, on les fronteres entre repúbliques mai no van ser vistes com a fronteres estatals, ja que la federació estava altament centralitzada. Per a Putin, i descrivint la història d'Ucraïna, en separar-se de Rússia havia de tenir la mateixa extensió territorial que tenia el 1922, diferent de l'actual.

En aquest article, Putin també va fer referència a la negació del passat que s'estava produint a Ucraïna, les ambicions dels radicals i els neonazis del país i l'estratègia occidental de convertir Ucraïna en un trampolí contra Rússia, especialment des del 2014, quan els russos d'Ucraïna van patir una assimilació forçada per part de les autoritats polítiques ucraïneses, i l'arribada del president Zelenski el 2019, segons Putin, no va solucionar cap dels problemes, ja que les seves promeses va resultar que eren mentides.

Encara que en aquesta guerra s'ha donat prioritat al que és militar sobre del que és diplomàtic i s'ha segrestat la via negociadora, també és cert que durant tot el conflicte armat han existit propostes i iniciatives de negociació o de bons oficis, però mai de prou calat o amb la concreció deguda perquè es tinguessin en compte de forma seriosa. Com en molts conflictes armats, d'ofertes de mediació no en falten, però això no comporta de manera automàtica un canvi d'actituds que afavoreixin una negociació amb possibilitats d'èxit. Per començar una negociació es requereixen alguns supòsits, entre ells el cansament de la guerra, la convicció que ningú no la guanyarà, els costos inassumibles (en vides i/o econòmics), la convicció que acabar amb la guerra és la millor opció, o l'abandó dels esquemes de suma zero, amb guanyadors i vençuts. Endinsar-se en una negociació, acceptar un alto el foc i un cessament d'hostilitats i implicar-se en una negociació convincent suposa que es donen alguns dels supòsits anteriors. Mentre es cregui que es pot guanyar la guerra per la via militar, la negociació esdevé impossible o qualsevol intent serà pura aparença.