"Ara ja, arribats a aquest punt, t'he de dir que Ucraïna em fa mal, però Rússia em preocupa –em confessa un amic rus des de Moscou–. Ja ens coneixes. Hi ha el risc d'una revolució fins i tot quan estem bé, imagina't ara. I, arribat el cas, serà el més pervers, el més depravat, el més infame el que aconsegueixi el poder".
M'horroritzen les paraules pel que hi intueixo de cert, i el futur que prediuen. Durant els darrers anys, des d'Occident, hem estat contemplant indolents com l'estat anava minvant a Rússia els drets civils de molts col·lectius. Què farem quan la reculada sigui absoluta? Probablement res. I torna a començar.
Deixem de banda sentiments i elucubracions, i d'un cop, tornant al negre present, em desmunta la idea, tan arrelada en mi, que el poble rus en massa està en contra de la guerra. "Hi ha molta desinformació. Moltes mentides per tots dos bàndols. I tantes opinions com persones".
Em costa acceptar-ho perquè russos i ucraïnesos, ucraïnesos i russos, són la mateixa gent, el mateix poble. Són els nostres russos!, ressonava entre sanglots en l'enregistrament de centelleigs en la foscor que una amiga em va enviar des de la finestra de casa seva a Khàrkiv el primer dia de bombardeig sobre els afores la ciutat, li comento. "La meva dona té família a Ucraïna. I la meva àvia era de Kíiv! ¿Com vols que no em faci mal Ucraïna? Però em preocupa Rússia", m'insisteix.
A Moscou, pel que sembla, les restriccions estan provocant nerviosisme, poc més però no menys que això. Algunes prestatgeries de supermercats es buiden més ràpid del que és habitual i es reposen amb la mateixa velocitat. La gent està acumulant productes. Mentre uns intenten treure els estalvis i convertir-los en divises, d'altres engreixen els dipòsits bancaris que ofereixen interessos de fins a un 20%. No totes les empreses que amenacen de tancar compleixen la seva paraula, i moltes de les que ho fan mantenen els empleats amb un sou reduït, amb l'esperança de reprendre l'activitat de manera immediata quan s'acabi el conflicte. Alguns fins i tot tenen més feina i, per tant, més ingressos, gràcies a la fugida d'estrangers.
No hi ha lloc per al retret. Al cap i a la fi, tots fem el mateix, intentar capejar el temporal. En l'escala de possibilitats per a la reflexió i reacció oportunes, la resta d'europeus estem en les millors condicions i, tot i així, ens pot l'absurditat: el món s'ha tenyit de blau i groc clamant per la pau, sense adonar-se que alhora encoratjava l'odi cap a tot el que és rus. El que és anecdòtic és que molts restaurants han canviat el nom a l'espanyolíssima ensaladilla russa, similar a la que els russos anomenen olivier en honor a la creada el 1860 pel cuiner d'origen francobelga Lucien Olivier per a l'escollida clientela del restaurant moscovita Hermitage; estic expectant per saber el nom que posaran els exaltats a la muntanya russa, batejada allà com a americana, per la por que fa. És inexplicable que es cancel·li la projecció de Solaris o es deixi d'interpretar Txaikovski, que es pretengui enderrocar una estàtua de Dostoievski... Què ens passa?
No concebo el boicot desmesurat a tot el que és rus, més enllà de les sancions estratègiques. Pressento que la russofòbia no contribuirà a solucionar el conflicte, que només comportarà més i més profund dolor. “Ens odiaran molt de temps”, es lamenta el meu amic. Intento convèncer-lo que no serà així, però… Al meu amic moscovita li preocupa Rússia tant com li fa mal Ucraïna. I a mi em fa mal Rússia tant com em preocupa Ucraïna.
