24/05/2024

Ucraïna està contra les cordes, però encara pot guanyar

5 min
Núvols de fum sobrevolen la ciutat després dels bombardejos russos a Khàrkiv, Ucraïna, el 17 de maig de 2024.

Mentre contemplo el bosc de banderoles ucraïneses que els desconsolats familiars han plantat al Maidan, al centre de Kíiv, com a record dels morts a la guerra, se m’acosta un corpulent soldat ucraïnès amb uniforme de combat. Membre de la 95a Brigada d’Assalt Aeri, un cos d’elit, lluita contra les agressions russes des de fa més d’una dècada. “Quan arribi el moment de la victòria –em diu–, aboqueu el primer got a terra pels caiguts, sisplau”. 

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Assenyalant amb un gest la vida aparentment normal que ens envolta a la capital ucraïnesa, amb joves bevent en acollidores cafeteries, gairebé com si fóssim a París o Viena, diu que “cada dia de tranquil·litat aquí costa moltes vides al front”. Però s’ennuega amb les últimes paraules i se li omplen els ulls de llàgrimes. “Em sap greu, em sap greu!”, exclama, avergonyit per aquest moment de debilitat. Aleshores em torna a donar la mà, engrapa les corretges de la seva motxilla caqui i es perd entre la multitud de civils com un fantasma sortit de les trinxeres de la Primera Guerra Mundial.

Aquests dies a Ucraïna l’estat d’ànim és força pessimista. Les baixes continuen augmentant. Al cementiri militar de Lviv hi veig viudes i mares desconsolades assegudes en silenci al costat de les tombes recents dels seus éssers estimats, amb el cap cot i el patiment gravat a la cara com una cadena perpètua. Els professionals sanitaris calculen que com a mínim la meitat de la població pateix algun grau d’estrès posttraumàtic.  

Les forces de Vladímir Putin avancen sense pausa, aprofitant el seu avantatge numèric i la lentitud d’Occident per subministrar prou defensa aèria i munició. Han obert un nou front al nord de Khàrkiv, que és més a prop de la frontera russa que Londres d’Oxford. Es tem que les forces russes tindran aviat a l’abast de la seva artilleria la ciutat assetjada, colpejada ja per míssils, drons i bombes planadores russos. Es veu que el principal objectiu de Rússia és allargar els aproximadament 1.000 km de la línia del front a fi que, quan Ucraïna enviï tropes en defensa de Khàrkiv, l’exèrcit de Putin es pugui obrir pas cap a l’est per apoderar-se dels territoris de les províncies de Donetsk i Luhansk, que, segons ell afirma, ja formen part irrevocable de la Federació Russa. Un expert militar occidental afirma que és un “moment perillós” per a Ucraïna.

Un comandant de batalló que està en servei actiu des dels primers dies de la guerra em diu que l’estat d’ànim de les seves tropes “no és bo”. I el major Andrí afegeix: “Creuen que ja és hora que vagin uns altres a lluitar al front”. Però on són aquests altres? La setmana passada va entrar en vigor per fi una llei molt controvertida que rebaixa l’edat de reclutament als 25 anys, però, a tot arreu on vaig, sento històries de joves ucraïnesos que intenten defugir la incorporació a files.

Els atacs aeris russos han destruït gairebé la meitat de la capacitat de generació d’energia del país. Fins i tot ara hi ha talls de llum freqüents. Un expert calcula que, amb la capacitat actual, l’hivern vinent molts ucraïnesos podrien patir talls de llum de fins a dotze hores al dia, i els hiverns aquí són fredíssims. 

Cada vegada hi ha més indignació contra Occident perquè no fa prou, ni prou de pressa, per ajudar el país a defensar-se. Un dels ministres més importants del govern em va dir que el poble ucraïnès “no perdonarà mai al Congrés nord-americà” la interminable demora en la votació de l’últim paquet d’ajuda per a Ucraïna. També hi ha un persistent descontentament amb la gestió del president Volodímir Zelenski, el mandat del qual hauria acabat aquest dilluns si el país no estigués sota la llei marcial, i sobretot amb el seu gabinet presidencial, encapçalat pel poderós Andrí Iermak. Diverses fonts m’han dit que Zelenski, l’antiga estrella televisiva, controla obsessivament els seus índexs de popularitat, que d’una manera gradual van baixant. 

Curiosament, una de les crítiques que he sentit més sovint és que encara alimenta esperances poc realistes d’una victòria total, és a dir, la reconquesta de tot el territori sobirà d’Ucraïna segons les fronteres del 1991, amb Crimea inclosa. Fins i tot hi ha alts càrrecs que en privat donen una definició més prudent de la victòria. “En públic, faig costat al que diu el president –em va dir un–. En privat, crec que hem de sobreviure com a estat occidental independent amb possibilitats de desenvolupament”. I tothom està profundament preocupat pel que farà Donald Trump si el 5 de novembre surt reelegit president dels Estats Units. 

Una dona camina per la plaça de la Independència, al centre de KíIv, Ucraïna, el 16 de maig de 2024.

Sota la pressió d’un nombre terrible de baixes, l’esgotament, el trauma i la preocupació pel declivi del suport occidental, l’opinió pública també ha canviat una mica. A finals de l’any passat, l’Institut Internacional de Sociologia de Kíiv va presentar als enquestats dues opcions sobre el que havia de fer Ucraïna si “Occident retalla significativament el seu suport”. Una clara majoria, el 58%, van respondre que el país havia de continuar lluitant, per bé que això representés “riscos per als territoris controlats per Ucraïna”. Tot i així, el 32% es van decantar per la segona opció: “Que cessin les hostilitats amb garanties fiables de seguretat per part d’Occident, però l’alliberament dels territoris (ocupats pels russos) s’ha d’ajornar indefinidament”.

Cal recalcar que això només es planteja si Occident retalla dràsticament el seu suport i si hi ha garanties fiables de seguretat. Segons quin sigui el territori que es perdi, serà un factor crucial per al veredicte popular. Una cosa és fer concessions sobre Crimea i les zones del Donbàs ocupades per Rússia des del 2014, i una altra de molt diferent sacrificar les grans extensions de terra ucraïnesa que les separen, on vivien i es guanyaven la vida uns dos milions i mig d’habitants abans de la gran invasió de Putin. Com més es transigeixi en matèria territorial, més sòlides hauran de ser les garanties immediates de seguretat per part d’Occident i més creïble la perspectiva d’adhesió a la UE i l’OTAN en un futur no gaire llunyà ni incert. Però fins i tot en aquest cas molts ucraïnesos estarien furiosos amb el seu govern per negociar el que considerarien una derrota, i perpètuament ressentits contra Occident per obligar-los a acceptar-la per la via dels fets.

O sigui que Ucraïna està contra les cordes. Seguint aquesta metàfora de la boxa, de seguida ens ve al cap el nou campió mundial de pesos pesants, l’ucraïnès Oleksandr Usik, que semblava fora de combat sota l’escomesa ferotge del gegant Tyson Fury, però que es va recuperar i va guanyar als punts després de dotze rounds brutals. Una victòria ajustada després de dotze rounds, i no un KO al cinquè, és el màxim a què pot aspirar ara la pàtria d’Usik. Però hi ha una gran diferència: al contrari que el boxejador, Ucraïna no pot derrotar tota sola un rival més gran. Necessita amb urgència un suport militar més decidit d’Occident per posar Putin contra les cordes. Aleshores, i només aleshores, Kíiv serà capaç d’aconseguir un resultat que per a la majoria del seu poble sigui una victòria i per a la majoria de russos, una derrota. I aquest ha de ser també l’objectiu d’Occident.

Timothy Garton Ash és historiador, catedràtic d'estudis europeus a la Universitat d'Oxford
stats