Per escriure això que escric he hagut de pensar uns quants dies en el que vull dir i com ho vull dir; m’he mirat el tema des de diferents angles; l’he deixat reposar; l’he tornat a agafar. Les meves opinions es nodreixen de les informacions que m’arriben pels canals que trio, la lectura d’altres escriptors i periodistes que construeixen textos llargs que compleixen amb les normes de coherència, cohesió i rigor necessaris per elaborar pensaments, idees i opinions que permetin la reflexió, i de les converses que tinc amb persones que també creuen en la necessitat de seguir aquestes normes. Fa temps que intento apartar-me dels continguts que intoxiquen, que manipulen o retorcen el llenguatge (encara que siguin figures de fama mundial que omplen auditoris), amaguen els seus veritables interessos. També dels que es miren sempre les coses des d’un mateix biaix. De prejudicis i apriorismes en tenim tots, és clar, però només es pot pensar bé si som conscients de la seva existència i intentem no deixar-nos portar per la comoditat de veure’ls confirmats. Per tot això si hi ha un món que he evitat amb una tossuda resistència ha estat Twitter. El problema d’aquesta xarxa social no és només que permeti que totes les opinions siguin publicades i difoses sense cap mena de sedàs, que l’anonimat fomenti els insults, l’assetjament i la violència verbal. El problema de Twitter és haver esmicolat qualsevol forma de pensament reduint-lo als 140 caràcters, haver imposat formes telegràfiques de comunicar que no deixen lloc a matisos i simplifiquen la complexitat del món que mirem d’entendre. Si sumeu immediatesa, distància física, càlculs constants sobre la repercussió de les opinions i algoritmes creats per explotar l’atenció de l’usuari al preu que sigui, tindrem l’eina més eficaç que s’ha inventat per acabar amb els debats públics, la discussió democràtica i en última instància qualsevol consciència de ser ciutadans. Les xarxes socials en general i Twitter en particular fan realitat el somni ultraliberal de la Thatcher: “la societat no existeix, només els individus.”
Posaré un exemple recent per il·lustrar la meva tesi. Com tants altres catalans jo vaig veure al telenotícies el resum de l’entrega dels premis Gaudí. De tots els discursos que es van pronunciar a mi em va cridar l’atenció el de l’Emma Vilarasau i, de fet, ja aquell dia vaig començar a pensar una possible “Contra” sobre l’edatisme implacable que pretén que les dones ens morim o desapareguem quan ja no ens consideren desitjables. Que una actriu tan estimada i seguida pel públic com la Vilarasau denunciï aquesta discriminació és certament preocupant. La meva reflexió, però, es va veure interrompuda pels ecos de l’empresa de Musk que em van acabar arribant tot i que no formo part de l’estol piulador: es veu que per a algunes persones que tenen a les mans aquesta aplicació el més destacable de la cerimònia va ser una, una sola paraula que va pronunciar un dels guardonats: xarnego. Què? Com? Per què? De sobte tot l’espai que dedicava a les actrius desterrades per fer anys em va ser expropiat per una polèmica del tot absurda. No he entrat a mirar qui ha dit què per no endur-me la desagradable sorpresa de descobrir que persones d’allò més raonables i raonades, que potser respecto per la feina que fan, diuen bestieses que semblen exabruptes passats de voltes. Els que van piular sobre el xarneguisme, quanta estona hi van pensar? Haurien dit el mateix a l’Eduard Sola cara a cara? Si la resposta és que la seva reacció va ser instantània i que no s’atrevirien a dir-li el mateix a la persona de carn i ossos és que Twitter us deshumanitza, us fa més viscerals, més intransigents i, per tant, menys demòcrates.
