TV3, una televisió sense pressupost
Una de les paradoxes més curioses d’aquest país és que el catalanisme polític repeteix ad nauseam la importància de tenir mitjans audiovisuals potents en català i, tanmateix, ha estat incapaç de dotar TV3 d’un finançament ja no adequat sinó com a mínim estable. Els efectes de la crisi financera del 2008 –fa vora de tres lustres– van acabar provocant-li, a partir del 2012, una reducció d'una tercera part del pressupost i, des d’aleshores, s’ha permès que camini coixa, i amb una mà lligada a l’esquena.
Hi haurà qui dirà que si s’hagués escomès la reforma de l’estructura aprimant-la de personal per poder augmentar la partida de compres, podria funcionar perfectament amb el pressupost actual. Sent conscient que té un punt d’especulació, penso que si es reduís la plantilla a la meitat -que és una barbaritat!- s’alliberarien uns 85 milions d’euros. Doncs bé, la partida de continguts externs el 2010 era 102 milions superior a la del 2021. És a dir, ni tan sols es podrien recuperar els nivells de fa una dècada. I això sense comptar que, esclar, aquestes 1.200 persones acomiadades alguna cosa deuen fer -hi ha un cert afuncionariament a la Corporació, però de cap manera mitja plantilla mirant les musaranyes com afirmen certs relats-, així que caldria cobrir amb més compres tot el que deixessin de produir els sacrificats.
En tot cas, quan dic en el títol d’aquest article que TV3 no té pressupost, em refereixo al fet que, des del 2009, cap Govern ha estat capaç d’aprovar un contracte programa que doti de finançament a diversos anys vista la radiotelevisió pública catalana. I sense això és impossible planificar. Això ha passat durant cinc presidències, de tres partits diferents: les tres formacions, per cert, que han designat tots set membres del consell de govern actual de la CCMA, si acceptem la llicència de considerar Junts com a hereva (ni que sigui parcial) de Convergència.
En el seu moment, es va dir que no es podia mantenir la despesa a TV3 mentre es tancaven hospitals o escoles. Però els pressupostos de Sanitat i Educació s’han recuperat, amb escreix i tot, i seguim tenint una televisió en l’esquema econòmic de la crisi anterior. TV3 arrenca l’any amb una subvenció inicial i després ha de suplicar aportacions extraordinàries per salvar l’inici de la temporada o tancar l’any. Si alguna cosa ens hauria d’haver ensenyat el Procés és la necessitat que els relats estiguin ben arrapats a la realitat. TV3 necessita, i urgentment, dos increments de diners: l’un per ser competitiva, l’altre per reformar-se. Si un cop avaluades les necessitats i els costos polítics es considera que no es vol assumir, aleshores el mínim que es pot reclamar és la coherència de no mantenir discursos solemnes, però estèrils al capdavall. I assumir caure, més d’hora o més tard, en la irrellevància.