TV3 i Josep Carner

Benvinguts a TV Ucronia. Josep Carner, poeta noucentista, presenta un concurs heavy metal de crítica literària per posar a parir panteres els escriptors modernistes. Sang i fetge i amfetamines neuronals. El batejat per l’audiència com a Príncep dels Poetes és un paio obsessionat amb el que ara en diem visibilitat. Això escriu el 1925: “En el món, el visible és governat per l’invisible, i nosaltres ens preocupem sobretot de la nostra visibilitat”. Un addicte al bufet lliure de realitats.

Carner beu el biberó de la premsa, creix amb el refresc del cinema i madura amb el còctel de la ràdio: la Catalunya del primer terç del segle XX és una societat mediàtica. I queda la televisió. Va faltar poc perquè Carner la pogués veure. Em vaig passar anys investigant i explicant el projecte de televisió a Catalunya dels anys vint i trenta. Com van fer els països més avançats: EUA, Anglaterra, Alemanya, França... Tot el somni televisiu queda primer trinxat pels Fets d’Octubre i després per la Guerra. Fosa en negre. La televisió és la metàfora d’aquella Catalunya: tot el que s’havia de veure i no es va veure. Sense aquell projecte real i ideal no es pot entendre un país i tot l’ecosistema audiovisual català d’avui i TV3 (i Catalunya Ràdio). Sense allò tampoc es pot entendre per què, des de fa anys, TV3 està oberta en canal com un escorxador-aparador on tothom, com a mosques, mosquits, voltors, vola, desorienta, pica, rapinya... Per entendre el problema de TV3 hem d’anar un moment a 1931.

Un dia d’abril, els catalans, com sempre, es van creure que yes, we can. Van votar un Estatut de manera majoritària, absoluta, clara, i l’estat espanyol no va respectar ni vots ni text. En aquell Estatut la Generalitat explicita les competències exclusives en “radiodifusió”. Dir “radiodifusió” és dir audiovisual, i aquells catalans (polítics, empresaris, periodistes, tècnics...) treballaven en una Catalunya audiovisual: ràdio, televisió i cinema. És la visibilitat, estúpids! El futur és veure’ns i que ens vegin. Sense veure’s ja no s’és. Doncs a taula. El que es va fer amb l’Estatut de 1931 ha servit com a model per expandir la indústria de la carn picada. A més, com a mestres carnissers, l’estat espanyol talla l’article de la radiodifusió amb ganivets de la confusió, i l’Estatut caníbal de 1932 diu que, pel que fa a competències de radiodifusió, qui ha de donar el vistiplau és l’Estat i que farà el que li doni la gana (instal·lar mitjans) i ho controlarà tot. I el pitjor: tot queda pendent d’una Comissió Mixta de Traspassos. Res, mandonguilles.

Entre 1932 i 1934 hi ha una batalla per la realitat, un front únic dels partits catalans al Congrés per lluitar pel futur: l’audiovisual català i en català. Només van a l’una amb això. Ho defensen Manuel Carrasco i Formiguera, d’Unió. Joan Estelrich, diputat de la Lliga i ideòleg de la cultura catalana. El diputat d’ERC Josep Tomàs i Piera... Tots veuen que si la realitat està trinxada cal assegurar la visió a distància: la televisió. És existir o no existir. A l’altra banda ho veuen en 3D i 5G. En el debat de 1934 sobre la Ley de radiodifusión nacional, el diputat Antonio Royo Villanova, del Partido Agrario Español, parla de radiodifusió (!): “ Si me dan a elegir entre socialismo y catalanismo, elijo el socialismo veinte veces; si me dan a elegir entre separatismo y anarquismo, prefiero el anarquismo veinte veces; todo, antes que el separatismo. Lo demás es pasajero, el separatismo es permanente ”. Ho veuen? Aquest és el problema de TV3: que Catalunya no és un estat.

Si fa anys que es parla tant de TV3, la llengua, els programes... és perquè la ficció autonòmica ha quedat esquarterada. No era un somni: era un malson. La TV3 naixent gairebé antisistema, creixent mirant el món, il·lusionant, formadora... Un dia, com tot el país, peta contra la realitat: No, we can’t. Sense estat no hi ha realitat, no hi ha legislació, ni diners, ni capacitat de decisió... No hi ha res. Sense estat els problemes que anem posant sota l’estora xoquen contra la veritat. Com als anys trenta, però al revés, la televisió també és la metàfora que ja no veiem res. Ni ens serviran els versos del poeta Carner, ni els del Carner dolent, com s’autoanomenava Josep Carner-Ribalta, la mà dreta del president Macià que va tornar el 1931 dels EUA per muntar el “Hollywood català”. Hi ha una diferència molt gran entre somiar per fer-se real o somiar per continuar somiant. I cada època somia la següent.