TV3 i les ‘fake news’

BarcelonaDe mentides informatives n’hi ha hagut sempre, però només des del 2016 vam començar a parlar massivament de les fake news. I no era l’enèsima submissió a l’anglicisme de moda (bé, o no era només això), sinó que vam comprovar que l’ecosistema comunicatiu realment canviava i que les manipulacions de tota la vida s’aprofitaven dels esteroides de la nova era digital i entraven en una nova etapa, més rabiosa, amb molta més inseguretat informativa per als ciutadans. 

TV3 i Catalunya Ràdio han parlat abundantment del tema, però no d’una manera estructural, és a dir, amb un programa propi. Està bé tractar-ho al Sense ficció, al 30 minuts, en seccions als magazins… I seria injust no reconèixer-li a Carlos Baraibar la seva tenacitat a l’hora d’anar desmuntant fakes i fer-ho amb tant rigor com gràcia comunicativa, a Catalunya Ràdio. Però l’assumpte de la comunicació en mal estat té tantes derivades que caldria un esforç encara més gran per dotar l’audiència d’eines per moure’s en aquesta època de tantíssim soroll informatiu. 

Ja fa prou temps que vivim sota aquest xàfec com per haver après unes quantes coses. Com ara que la presència de manipulacions és inevitable i, per tant, l’única manera de minimitzar-ne l'efecte —anar-les denunciant no canvia res de manera estructural— passa per aconseguir una bona educació mediàtica de la ciutadania. I aquí és on TV3 i Catalunya Ràdio s’haurien de sentir interpel·lades en la seva missió de servei públic. 

Hi ha diversos reptes, esclar, per poder-ho afrontar. Primer, trobar el format de programa adequat. Ha de ser amè i entretingut, no pas alliçonador. Res de sermons. La matèria ho permet, bé perquè moltes fake news són divertides (de tan passades de voltes), bé perquè alguns dels debats que estan marcant la conversa pública (des de la cultura de la cancel·lació fins al ciberassetjament) tenen bastant a veure amb el sistema comunicatiu actual. Espero que no li sàpiga greu que l’esmenti, però jo si treballés a TV3 ja hauria picat a la porta de Joaquim Maria Puyal, per demanar-li alguna idea. O ho dic diferent: si avui fes La vida en un xip, estic convençut que la reflexió sobre el periodisme i les intoxicacions estarien integrades al programa. 

I això pensant en els adults. Però el públic més jove també mereix un programa sobre educació mediàtica. Ara que s’està redefinint la finestra de 33, és el moment d’abordar-ho.