TV3: el repte de continuar sent una història d’èxit

La televisió pública catalana, TV3, va recuperar pels pèls el lideratge al mes de setembre per només unes centèsimes, 11,42% contra l’11,36% de Telecinco, després d’haver signat a l’agost la pitjor audiència de la seva història, amb un 9,4% de quota. Es tracta d’una bona notícia que no amaga la realitat que els mitjans públics catalans han anat reduint el seu pes progressivament a causa de la fragmentació de les audiències provocada per la TDT i les televisions de pagament, on la llengua catalana té una presència residual. En paral·lel, la crisi econòmica va forçar una retallada de recursos de gairebé un terç en l’aportació pública que també ha repercutit en la capacitat de TV3 per ser competitiva i fer el paper que el Parlament li ha encomanat com a motor de la indústria audiovisual catalana.

Arribats a aquest punt, i en ple procés per aconseguir un estat propi, és lògic que com a país ens plantegem un debat seriós sobre quin model de mitjans públics volem. Cal partir de la base, això sí, que Catalunya necessita uns mitjans potents, ja que a la funció clàssica informativa i deliberativa cal sumar-hi la de la normalització lingüística i cultural. I que TV3 i la resta de canals de la CCMA han complert amb escreix la seva missió, amb uns informatius que són líders d’audiència i amb prestigi, i una programació multipremiada i reconeguda arreu. La de TV3 és una història d’èxit, i per això cal actuar des d’ara mateix perquè no deixi de ser-ho.

A partir d’aquí, però, cal debatre tant el finançament com la dimensió, tant l’estructura com la governança. Al món hi ha exemples que poden servir de model, com ara la televisió danesa, que ha aconseguit exportar sèries de gran qualitat com ara Borgen o 1864. Els estudis sobre cost per càpita indiquen que TV3 està en aquests moments infrafinançada, però el debat no es pot reduir a una qüestió de recursos.

Catalunya es mereix una televisió pública independent, blindada de pressions i ingerències, amb una direcció professionalitzada que reti comptes davant dels ciutadans, i una dimensió i uns costos que permetin tant mantenir el nivell de la producció pròpia com dinamitzar la indústria audiovisual del país. Es tracta d’un debat necessari i sa, que ha de fugir d’apriorismes i posar les bases de la televisió pública del futur.