El turó de la Rovira i la proliferació de no-llocs

El cineasta Sergei Loznitsa va realitzar un documental sobre el turisme al camp de concentració d’Auschwitz. Està rodat en blanc i negre. La càmera acompanya l’espectador per diferents racons i espais del camp, ocupats per masses de visitants que es fan selfies, mengen gelats i roseguen entrepans, baden, escolten què diuen els guies. Aquest film descriu l’ocupació massiva d’un espai essencial de memòria històrica. Què volen aquesta gent? Per a l’espectador, hi ha una mena d’absurd en les imatges rodades. No hi ha paraules o una veu en off que acompanyi les imatges: només el murmuri de qui ronda d’una banda a l’altra. El cineasta agafa en primer pla els barracons des de dins, en la forma arquitectònica dels vèrtexs i les parets, a través de les finestres tronades, com per expressar que, més enllà de la massa de turistes, el lloc es manté ferm amb el pas dels anys, malgrat la frivolitat que l’envolta. Un lloc històric s’aguanta sense paraules, testimoni mut del que no hem d’oblidar mai més.

En contraposició a aquest concepte de lloc històric, a la dècada dels noranta, l’antropòleg Marc Augé va definir el no-lloc. Elsno-llocs són espais d’entrada i sortida de gent anònima sense identitat ni sentiment de pertinença. No-llocs són per exemple grans superfícies, supermercats, aeroports, grans cadenes hoteleres. Representen una forma d’ocupar un espai, de ser-hi. La persona no hi viu realment: hi manté una relació cosificadora, de consum ràpid. Són formes oposades a l’experiència humana d’habitar un indret on la història, en el sentit genealògic, d’enllaços generacionals, ha deixat una marca. Som part dels qui ens van precedir, ja sigui en el sofriment o en la sort. En canvi, el turisme massiu no hi entén d’aquestes marques. L’important és esborrar-les, posar-hi un brogit que no diferencia entre sons, tonalitats ni colors. Les subjectivitats i les petites històries familiars, el passat com a instància que ens agombola col·lectivament, comprometent la nostra acció per un futur més just i en general millor, queda reduït a no res. Només hi ha l’ara i l’aquí de la distracció, del fast food o de la selfie. 

Auschwitz és més que un lloc: és un espai irreductible a qualsevol impressió banal, per l’horror que s’hi va viure i els milers de persones que hi van morir. El documental de Loznitsa denuncia la invasió de la massa anònima, la transformació d’un lloc on sobren les paraules en una xerrameca col·lectiva, un pícnic, un esbarjo: la transició “natural”, en la societat de massa, d’un lloc en un no-lloc.

Sense que puguem comparar aquests dos indrets de memòria històrica (perquè, per definició, en la memòria històrica només hi ha singularitats i excepcions), aquests dies, a Barcelona, amb motiu del desallotjament del turó de la Rovira, ens preguntem si la construcció d’una reixa perquè no passi la massa de gent que l’ocupava fins ara també pot ser una metàfora: un intent de posar fre a la proliferació de no-llocs en l’espai ciutadà.