Contra el turisme

Costa dir per què detestem tant el turisme, una intuïció molt més forta en la pell que en el cervell. Per sort, a cada campanya electoral creix el desig de racionalitzar aquesta aversió. Sense anar més lluny, l’excusa oficial per anar a eleccions són les discrepàncies amb el Hard Rock, que és un projecte turístic. S’acaben d’anunciar els actes “culturals” que blanquejaran la Copa Amèrica, que va ser l’objecte amb què tots els candidats a l’alcaldia de la capital, fins i tot els més ecologistes i d’esquerres, es van fer la fotografia de la campanya passada. Tal com deia l’editorial de l’ARA de dimecres passat, fins i tot la patronal ja parla de “saturació” i de no poder absorbir més visitants. L’ampliació de l’aeroport i la sequera també hi estan íntimament relacionades: és com si totes les manifestacions de l’apocalipsi tinguessin a veure amb el turisme. Llevat de casos de desconnexió absoluta amb la realitat, com Anna Navarro, l’empresària estrella de la llista de Carles Puigdemont que fa quatre dies presumia cofoia en una entrevista d’haver descobert l’atractiu de Barcelona a molts alts executius que s’hi havien acabat comprant una casa, ingènua a la ira que els barcelonins estem covant envers aquests rics que venen a pujar-nos el lloguer i establir-se en societats pèrfidament paral·leles. 

Una de les trampes de l’odi furibund contra el turisme, que en aquesta pàgina defensem sense miraments ni matisos, és pensar que oposar-se als fluxos de persones és conservador. Per girar-ho cal dir que anar contra el turisme és, per estricta definició, revolucionari. Sobretot, cal resistir el marc mental que el perill és “morir d’èxit”, encara que aquest fos el titular que aquesta santa casa va utilitzar a l’editorial per buscar el terme mitjà conciliador. El turisme no és un èxit sinó el resultat del fracàs del propòsit fundacional de la ciutat. Abans que existís el turisme, el viatge que dona el tret de sortida de la modernitat és el que va del camp a la ciutat. Per molt neroruralment idealitzat que tinguem quatre turons, l’impuls cap a les urbs sempre ha estat animat pel desig de millorar les condicions de vida o, fins i tot, de fer realitat una utopia. Al camp la vida és cíclica, les herències són pesades i les jerarquies es mantenen rígides, mentre que la ciutat és el lloc on intentar construir de bell nou un nou món ordenat de manera justa i racional. La primera gent que es movia ho feia per canviar el món.

En canvi, el turisme neix de la pulsió més conservadora que hi ha, una mirada tan conservadora que, amb Boris Groys, podem anomenar “museïtzadora”. Per a les primeres elits participants en el Grand Tour del segle XIX, la motivació per viatjar és fugir del clima incert de la ciutat per anar a veure llocs del món dissecats, cultures essencialitzades que interpretin el paper d’una identitat ideal per catalogar i incorporar a l’àlbum d’experiències exclusives que aporten capital cultural i permeten distingir-se dels perdedors. D’una manera que recorda el que ara ens passa amb la transició verda i els països en desenvolupament, a l’aborigen no li perdonem que deixi de fer cabanes amb les mans i es posi a construir fàbriques de ciment. El turisme és una relació estètica amb el món, mentre que la manera del local de relacionar-se amb el seu lloc és política. No és casualitat que l’arrel de “política” sigui “polis”, que vol dir “ciutat”: la ciutat és posar murs que separin l’home de la naturalesa per intentar dissenyar un món protegit dels capricis dels déus.

Els grans somnis universalistes del segle XX demanaven una revolució del temps per a cada espai: l’internacionalisme comunista, que per alguna cosa es deia “internacionalisme” i no “globalisme”, proposava que cada poble del món transformés les condicions materials del seu tros de planeta i ens ajudéssim i relacionéssim entre iguals. En el segle XXI hem deixat de creure en canviar els temps i ho fiem tot a canviar d’espai: l’ètica del nòmada digital no demana transformar el teu lloc propi, sinó mudar-te buscant la ciutat que t’ofereixi les millors condicions mentre la resta del món col·lapsa. L’expatriat canònic es guanya la vida amb una professió previsiblement abjecta que depèn de tota mena de desigualtats i contribueix a incrementar-les, i procedeix a anar a viure a un lloc que li ofereixi espais aïllats de la redistribució de la riquesa. Els habitants de les ciutats democràtiques del món se senten com si després d’haver fet molta feina històrica per tallar el cap als reis ara hagin de trobar-se amb reietons nòmades vinguts a reinstaurar una nova aristocràcia global.

El turisme predisposa a qui en viu a mantenir les coses estàtiques per a la mirada estètica del visitant, i a qui el practica a incorporar inconscientment els valors conservadors d’aquesta mirada. Però si l’energia ni es crea ni es destrueix, només es transforma, cada mesura d’energia dedicada a alimentar la cultura del turisme és energia perduda per a la cultura de la revolució.