Decideixen que faran turisme rural, que vol dir, bàsicament, que llogaran una casa i s’hi estaran un cap de setmana tots junts, “de festa”. En busquen una, a Sant Kevin de Vallfosca, amb capacitat per a dotze persones, que està bé de preu. Es diu Cal Coix. Compren beguda, snacks, pa de motlle, embotit i droga. Arriben, es reparteixen les habitacions, i de seguida es preparen uns cubates, uns porros i posen música (sic).
La veïna de la masia del davant, cal Garrell, ja endevina, amb la intuïció de l’autòcton, que no dormirà. Els amos de Cal Coix, que la van heretar, viuen a Barcelona, i si un veí del poble els truca, tampoc fan gaire res. Se’n recorda d’un cop que hi va haver un casament. Tres dies seguits sospirant per un divorci exprés.
A mitja nit, els llogaters ja van gats i han tingut la primera baralla. Un d’ells, el Cristian, surt al camí, cridant com un garrí, i al darrere, una noia, Macarena, que no s'aguanta dreta. “Trai la hielba pol·lo-menox, joputa!!!”, farfolla, que vol dir, aproximadament, “no t'enduguis la droga psicotròpica derivada del cànnabis, bergant”. Llavors, un tercer element agafa el cotxe, derrapa, es fica a l’era de can Collonassos i encasta el capó al galliner. Crits de gallines i oques i crits de Cristian i Macarena. La resta d’Einsteins i Maries Curie que s’han quedat a l’interior de cal Coix surten, esverats, perquè després de deu minuts sense “la hielba” tenen síndrome d’abstinència. I perquè el soroll de les gallines i les oques no l’havien sentit mai i els fa por. Podrien haver llogat, ja se sap, un pis turístic a Barcelona, però si fessin aquest soroll a Barcelona, vindria la policia. Aquí, en canvi, no vindrà ningú.
Per tant, els veïns només aspiren a allò que passarà, tard o d’hora, aquesta nit. Seuen als balcons i, posats a no dormir, s’esperen, pacients, que el Cristian, la Macarena i els seus amics es topin amb una mare senglar i els seus senglarets. Quan les dues plagues entrin en contacte la natura farà la resta.
