El vigent model de finançament autonòmic (MFA) va entrar en vigor l’any 2009. Havia de durar cinc anys i ja en portarà quinze. Es va negociar essencialment l’any 2008, quan els efectes de la crisi financera a Espanya no havien arribat als nivells de profunditat als que arribarien després. S’albirava una crisi intensa però breu, perquè no es pensava que l’economia espanyola patís el desinflament d’una bombolla immobiliària i encara menys una crisi financera, que es pensava que era un problema d’altres països, però no d’Espanya. En aquest context, es va donar per fet que les comunitats autònomes (CCAA) amb un fort impuls econòmic derivat del creixement del turisme massiu, de l’eufòria de la construcció i de l’arribada d’onades d’immigrants ja gaudien d’ingressos tributaris molt importants. Eren molts els impostos i les taxes que pujaven, però la principal, en imports recaptats, era l’anomenada ITP-AJD: impost de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats. Les transmissions patrimonials deriven, principalment, de les compravendes d’habitatges de segona mà, que gaudien d’una brillantor indiscutible i eren part integral dels ingressos de les CCAA, molt especialment de les que tenien capacitat d’atracció de turisme massiu.
Això va donar un plus d’ingressos molt important a Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Múrcia, Andalusia, les Illes Canàries i Madrid. Les altres CCAA, sense ingressos fiscals derivats del turisme, sense boom constructiu, sense immigració, van ser compensades pel seu tranquil estancament –o menor creixement– amb garantia d’ingressos públics en el MFA. A les CCAA turístiques no els calia aquesta garantia perquè estaven molt ben servides amb la seva bonança fiscal. Amb l’allargament de la crisi es va palesar un fenomen no previst: les CCAA enriquides pel turisme i tot el que hi estava associat van patir una ensorrada d’ingressos del MFA per manca de recaptació d’ITP-AJD. En canvi, les CCAA que no s’havien pogut enriquir van poder gaudir d’ingressos del MFA molt més alts, compensació de no tenir més ITP-AJD. Fins aquí puc dir que fins i tot el ministre d’Hisenda d’aquell moment, Cristóbal Montoro, ho va entendre perfectament bé i va justificar alguna política de suport a l’endeutament autonòmic amb aquest mateix argument que acabo d’exposar.
De fet, com ha estat demostrat repetidament, l’endeutament de les CCAA, amb algunes excepcions interessants d’explorar (com Castella la Nova, en negatiu, i Madrid, en positiu), va correspondre bàsicament a les CCAA turístiques. Se les va acusar de mala gestió, de corrupció, d’incapacitat administrativa. Van acabar perdent gairebé totes les seves caixes d’estalvi. Les CCAA que es van salvar de la crisi turística i immobiliària van salvar més fàcilment les seves caixes d’estalvis i els ingressos del MFA.
Ara que es torna a parlar, amb alguna versemblança de realitat, de reforma d’aquest model, convé recordar aquest origen de la situació actual. L’Estat va assegurar unes CCAA i no va assegurar-ne d’altres. Si s’han de seguir distribuint els recursos fiscals segons un MFA, val molt la pena recordar que la població turística és més fluctuant –com ens ho ha fet veure el covid-19–, però que cal tenir molt en compte quina és la població a la qual realment han d’atendre les autoritats municipals i autonòmiques de les CCAA turístiques. Els milions de turistes que ens visiten s’estan dies a casa nostra, els calen infraestructures de transport, consumeixen i embruten espais públics i aigua, tenen accidents, es posen malalts, es poden barallar, han de recórrer a la policia, i un llarguíssim etc. Els municipis més turístics ho tenen clar, i han insistit que les autoritats reconeguin oficialment la població de fet que han d’atendre. Així, l’Idescat ha calculat la població estacional i la població real. Ha afinat molt, fins al punt de comptar la població que arriba i la que se’n va. A Barcelona arriben molts turistes, i molts barcelonins se’n van de vacances, a fer el turista a altres llocs. CCAA molt turístiques com les Balears o el País Valencià han fet els mateixos càlculs. Els necessiten fins i tot per distribuir adequadament els mitjans públics: policia, personal sanitari, bombers, docents, personal de neteja, etc.
Seria una correcció obligada tenir en compte aquest excés de població quan es calculen els recursos públics necessaris per atendre la població realment present. El MFA fa tota mena de jocs de mans amb la població ajustada. Hauria de tenir en compte l’impacte distorsionador de debò del turisme. També ha de tenir en compte l’impacte de la immigració, però ja es va fent –tot i que amb retard– amb la xifra d’empadronats. La població turística, en canvi, s’ignora.
