Turisme català

Tots hem anat pel món una vegada o una altra fent turisme, i sabem que en el lloc més insospitat hi ha algun català, per remota que sigui la destinació, que apareix en el moment més inesperat i provoca la sorpresa d'altres compatriotes. No em refereixo als punts convencionals que, sovint, converteixen algunes àrees en la plaça de Catalunya respectiva, sigui París, Roma, Londres, Nova York o Marràqueix, de tanta afluència nacional com hi ha. Són molts altres els indrets, ja més inhabituals, on sempre acaba sortint algun català, des de Quebec a Buenos Aires i Bali, passant per l'Índia, Rússia, la Xina i punts del planeta de localització més enrevessada. Quan això ocorre, sentir la teva llengua reconforta i, de seguida, es creen uns lligams de confiança i simpatia, promoguts per la proximitat cultural, que facilita comentaris i orientacions. Sembla com si et trobessis més a casa.

Ja entenc que, en països amb una estructura turística incipient i uns serveis d'atenció al client rudimentaris, els turistes poden aspirar en el millor dels casos a un servei en anglès i prou. Als europeus o occidentals se'ls parla en anglès, i no cal trencar-s'hi més el cap. Però hi ha una desproporció inacceptable entre el nombre de catalans que fan turisme i la seva invisibilitat com a grup lingüístic diferenciat, en qualsevol circumstància. No vull dir que els catalans haguem de plantejar, ara mateix, idèntic tracte idiomàtic que anglòfons, hispanòfons i francòfons reben a hotels, museus o excursions. Ni, segurament, tampoc el que tenen alemanys, italians i, fins i tot, portuguesos a Europa. Però ¿algú creu que hi ha menys turistes catalans que holandesos, suecs, noruecs, danesos, grecs, russos, israelians, turcs o àrabs?

Hi ha molts catalans turistes, però ¿hi ha també turistes catalans com n'hi ha de britànics, francesos, espanyols i italians, i són vistos com a tals amb la mateixa naturalitat? És evident que no. Però a Europa, al Marroc, a Tunis, a Israel, a Turquia, a Nova York i a Tailàndia, hauríem d'aspirar a alguna cosa més que a passar desapercebuts o a ser adscrits, sense ni preguntar-nos-ho, a un col·lectiu lingüístic que no ens veu com a iguals que ells, perquè no ho som. En el cas del turisme grupal, els catalanoparlants no existim i no tenim cap dret, perquè ningú no té en compte el pes econòmic del turisme català i no ens el fem valdre. Com a clients, consumidors, turistes de llengua catalana, som una espècie inexistent. I hauríem de poder reconèixer-nos en el material publicitari i informatiu, llibres de viatges, manuals de conversa, guies de museus i monuments i, sobretot, personal capaç de fer, oralment, les explicacions bàsiques en la nostra llengua. Com que mai no hi ha cap servei previst en català, ni tan sols on el turisme d'aquesta llengua és dels més nombrosos, resulta que sempre t'has d'incorporar a altres grups lingüístics en el moment de fer certes visites o excursions, com si això fos normal i nosaltres ens hi haguéssim d'avenir dòcilment.

És de collita diària que tot un grup format exclusivament per turistes catalans sigui atès, exclusivament, en llengua espanyola, quan resulta que ningú del grup no té aquest idioma com a propi o primer. És esotèric, a més, llegir, talment com si ens donessin una alegria, el servei de " guías en español " en ofertes turístiques destinades sols o bàsicament a possibles clients catalans. Ens cal una bona oferta turística pensada per a turistes de llengua catalana, i no només per anar a l'Alguer i a la Catalunya del Nord , sinó arreu on el nostre turisme té un pes destacat. I llibres de viatges i guies de conversa per anar pel món, tal com som. Estic convençut que si existís una agència de viatges que tractés els catalanoparlants com a possibles clients i que, en conseqüència, tingués bones ofertes amb personal d'aquesta llengua i el material bàsic també en el mateix idioma, funcionaria. No es tracta de tenir-ho de cop, però sí de començar seriosament. Francament, m'emprenya que, anant pel món, em prenguin pel que no sóc i, a més, pagant-ho de la meva butxaca.