Turisme: cap amunt o cap avall?
Com és sabut, les patronals han criticat durament la decisió del govern central d’apujar el salari mínim interprofessional a 1.000 euros al mes (en 14 pagues), i, segons el comunicat de la comissió executiva de la CEOE, ho han fet adduint que “és inassumible per sectors com l’agrícola, la neteja o l’hostaleria”.
La referència a l’hostaleria resulta sorprenent, perquè fa pocs mesos el vicepresident executiu de la patronal turística Exceltur havia declarat que al sector turístic li preocupa “de manera relativa el debat sobre si s'ha d’actualitzar l'SMI, tenint en compte que, en general, les condicions laborals al sector estan per sobre del salari mínim”.
Efectivament, el conveni col·lectiu de l’hostaleria i turisme de Catalunya només preveu la possibilitat de pagar un salari per sota de 1.000 euros al mes en dos casos: menors de 18 anys i treballadors sense experiència. Però com que estem parlant de 950 euros al mes i de l’any 2021, no sembla que un SMI de 1.000 euros el 2022 hagi d’afectar el sector.
Ara bé, al voltant de les empreses estructurades, al sector turístic proliferen activitats efectuades per autònoms i per empreses multiserveis que ofereixen neteja, jardineria, vigilància i serveis similars mitjançant la subcontractació amb salaris poc o gens per sobre de l'SMI (això sense tenir en compte els serveis oferts en negre, freqüents en el turisme en segones residències i en habitatges llogats a particulars).
En definitiva, la pujada de l'SMI ha posat en relleu el contrast –dins del sector turístic– de dues menes d’activitats: les que paguen dignament i les que paguen indignament.
La fractura no es refereix només als salaris, i resulta oportú fer referència a les declaracions de Gabriel Escarré, aleshores vicepresident de la patronal Exceltur i president del Grup Melià, referides a la Barcelona prepandèmica, en què parlava de “barris convertits en parcs temàtics, que disgusten el resident i foragiten el turista”. Que un líder del sector clamés contra la massificació turística de Barcelona no va deixar de sorprendre tenint en compte que l’establishment barceloní s’havia passat dècades titllant de turismofòbic qualsevol dubte sobre les virtuts del turisme. De fet, encara hi ha un bon nombre de polítics municipals que continuen pensant que, pel que fa al turisme, més és millor.
El debat entorn del lloguer d’habitacions a turistes a Barcelona constitueix una altra manifestació d’aquesta divergència de posicions, amb l’esquerra i els hotelers a favor de la limitació estricta i la dreta a favor de la barra lliure. Per a l’heterogeni conjunt primer, el que prima és limitar la massificació i assegurar-se que el sector pagui salaris dignes; per al segon, el que prima és potenciar el volum, identificant el nombre de turistes amb la prosperitat col·lectiva.
Finalment, resulta també oportú destacar que en els últims mesos els grans grups hotelers espanyols (Melià, Barceló, Riu, Iberostar, etc.) han liderat una proposta perquè el govern espanyol financi amb fons Next Generation un pla de reconversió de les àrees més massificades amb turisme vacacional (incloent-hi la Costa Daurada, la Costa Brava, Mallorca i Eivissa) que consistiria a dignificar espais públics i a reduir i millorar places privades.
No sembla que el govern els hagi de fer cas, però el que importa és que la proposta parteix de la base que el sector necessita “un canvi de paradigma” que inclou assumir “la cultura de la renovació integral del que està construït enfront de la lògica de la promoció immobiliària” i “centrar-nos en aconseguir més despesa dels visitants enfront del mer creixement en volum d’arribades”.
Per justificar la proposta, Exceltur argumenta que ja han començat transformacions d’aquesta naturalesa a Eivissa o a Calvià (!) amb millores extraordinàries en la rendibilitat de les explotacions. En el cas concret de la Platja d’en Bossa, “l’ingrés per habitació disponible va passar de 52 € el 2010, en què ostentava la posició 13 dels municipis vacacionals espanyols, al primer lloc el 2019, amb 119 €”.
Com que el turisme vacacional té un pes tan important en l’economia de l’Espanya mediterrània resulta crucial que el debat el guanyin els que tenen la visió de més ingressos amb no més turistes. En aquest context, els que s’estan oposant a la pujada de l'SMI de 35 € ens estan fent un mal favor. Si volem tenir una economia sana ens hem de ficar al cap que una economia de productes barats i salaris alts és impossible, i que per tant les empreses que no puguin pagar salaris dignes no han d'existir. Afortunadament, els líders del sector turístic ho tenen clar. Ja era hora.