Turisme a Barcelona: el risc del monocultiu Gaudí

L’allau de turisme a la ciutat de Barcelona és un tema recurrent i permet fer algunes consideracions.

1. Els historiadors escriuen la història, però els mestres d’obres, els arquitectes i els enginyers la dibuixen. Probablement no hi ha cap altra ciutat al món com Barcelona que pugui explicar a la vegada l’arquitectura romana, l’art visigòtic, el Romànic, el Gòtic, el Renaixement, el Barroc, el neoclàssic, el Modernisme, el Noucentisme, el racionalisme i l’arquitectura moderna i contemporània. Barcelona és, en aquest sentit, un extraordinari museu, obert al turisme i a tothom, una summa artis que la diferencia de moltes altres ciutats europees.

2. L’arquitecte Elies Rogent és la figura cabdal dins del procés de la Renaixença cap al Modernisme. Estudiós de Viollet-le-Duc, també cerca en les arrels del propi país les bases d’una arquitectura lluny de les formes estereotipades del neoclassicisme. És per això que s’interessa pel Romànic, per trobar les arrels d’una arquitectura pròpia. Restaura Ripoll i lidera des de l’Escola d’Arquitectura -de la qual va ser el primer director- la recerca del patrimoni arquitectònic i de noves eines i materials per fer avançar l’arquitectura. Aquest esforç el seguiran Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch i altres arquitectes. Elies Rogent, en ser nomenat comissari de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, té molt a prop Domènech i Montaner i confia molt en la seva capacitat i creativitat. Certament, si Elies Rogent és el pal de paller de la Renaixença, amb tot el seu treball de mestratge i recerca, és en l’arquitectura de Domènech i Montaner -com comenta Leonardo Benevolo- on “l’arquitectura modernista arriba al seu grau màxim de maduresa i equilibri”.

3. La primera obra d’Antoni Gaudí és la Nau de l’Obrera Mataronense (1882). Conscient dels pocs recursos de la Cooperativa Obrera, copia de l’arquitecte francès Philibert de l’Orme (s. XVI) els arcs parabòlics, que li permeten fer una estructura amb taulons de fusta reblats, que així es mantenia intacta en cas d’explosió del vapor dins la nau. En aquest sentit, Mataró és el km 0 d’un jove Gaudí compromès amb el món dels treballadors de la Cooperativa Obrera. Anys més tard, arran de la vitrina realitzada per a la Guanteria Comella per a l’Exposició Universal de París del 1878, Gaudí restarà prop del seu mecenes, el comte Güell, i dels encàrrecs de la burgesia barcelonina.

Pel que fa a la seva obra, és coneguda l’encertada opinió d’Oriol Bohigas: “La preocupació per la millora dels sistemes estructurals de la pedra podria considerar-se com el defecte més important de l’obra de Gaudí, ja que suposa una despreocupació per les noves estructures que ja es manifestaven en l’arquitectura europea i americana”. En citaré tres exemples: el pont de Brooklyn (1883), la Torre Eiffel (1889) i la Torre Einstein, a Postdam (1921), on l’arquitecte alemany Erich Mendelsohn estudia la mal·leabilitat no pas de la pedra (Pedrera i Casa Batlló) sinó d’un nou material, el formigó armat. En aquest sentit, com també afegeix Bohigas: “Gaudí clausura de forma brillant l’arquitectura de la pedra, com si aquesta classificació tecnològica importés massa”.

Pel que fa a la metàfora gaudiniana que l’arquitectura gòtica és com una persona amb crosses, Gaudí, més que superar el Gòtic i treure-hi les crosses, més aviat posa les crosses dins la Sagrada Família i la converteix en un bosc de columnes. J.L. González Moreno-Navarro i Albert Casals, catedràtic i doctor arquitecte, professors de construcció a l’ETSAB, en el seu llibre Gaudí i la razón constructiva (Akal, 2002) comenten: “Així com sobre la catedral de Mallorca no hi ha més que una senzilla coberta, a la Sagrada Família l’alçada del cos afegit és de quasi 30 metres, la mateixa alçada que la catedral de Barcelona”. I afegeixen: “Per aconseguir, sense arcbotants ni contraforts, només un 5% més de capacitat d’espai, la curta nau de la Sagrada Família necessita com a mínim dues vegades més columnes que la catedral de Mallorca i posar-ne una altra al damunt”. Això no és fer avançar l’arquitectura. Jo em quedo amb la simplicitat i modernitat del gòtic de Berenguer de Montagut i Ramon Despuig (1384) a Santa Maria del Mar. En aquest cas, Mies van der Rohe potser també hauria dit: “Less is more”.

4. Mort Gaudí, hi ha un període de transició en què altres arquitectes continuen la Sagrada Família (1882-?), però durant la Guerra Civil (1936-1939) es cremen plànols i documents. Encara que no s’haguessin destruït, però, ningú sap exactament el que Gaudí hauria fet avui. Com tampoc ningú sap el que haurien fet Mozart, Picasso o Frank Lloyd Wright amb les noves tecnologies. Els arquitectes Jordi Bonet Armengol (1987-2012) i Jordi Faulí i Oller (2012-?) han treballat amb rigor i precisió els paraboloides hiperbòlics i els detalls de tots els racons del temple. És el seu treball i és la seva autoria com a directors de l’obra. És la seva obra i no la d’Antoni Gaudí.

5. És un risc fer pivotar el turisme de Barcelona sobre una autoria bicèfala i confusa que fa mal a Gaudí i al prestigi cultural de la ciutat, tot i ser una molt bona font d’ingressos. La ciutat de Barcelona hauria de diversificar la seva àmplia collita cultural i que el relat no depengués del monocultiu Gaudí. El mestre, mort l’any 1926, no pot ser avui el reclam turístic de la Sagrada Família.