Turisme: i ara, què?

La primera vegada que vaig qüestionar que el turisme tingués un impacte econòmicament positiu sobre les economies del Mediterrani espanyol va ser el 2013, en un llibre on posava de manifest que les comunitats autònomes més dependents d’aquest sector econòmic presentaven creixements més baixos de la renda per càpita i taxes d’atur i d’abandonament escolar més altes. En aquell moment, les veus que qüestionaven el turisme eren marginals i sobretot marginalitzades a base d’etiquetar-les com a “turismofòbiques”.

Onze anys després, aquella mirada crítica ha esdevingut dominant. Per si en calia alguna prova, l’Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (IVIE) acaba de publicar una monografia sobre la distribució geogràfica de la renda a Espanya on trobem conclusions com les dues següents:

• “Les regions, províncies i municipis que tenen una dependència excessiva del turisme presenten nivells baixos de benestar, cosa que probablement és un reflex que els beneficis d'aquesta activitat no es traslladen a la població que hi resideix”
• “El turisme és una altra de les activitats econòmiques fonamentals que pot portar a un model de creixement perillós i causar una alta gentrificació de la ciutat”

L’IVIE és una institució prestigiosa acadèmicament i secundada per la Generalitat Valenciana, CaixaBank, el BBVA i Ford Espanya, entre altres institucions gens sospitoses de simpaties antisistema.

Ja hem fet el més difícil i el més important, que és canviar de paradigma: el turisme ha deixat de ser la gallina dels ous d’or que ningú podia qüestionar i ha passat a ser un sector econòmic que genera problemes aguts i que, per tant, s'ha de gestionar.

Ara el que cal és claredat d’idees sobre la manera de fer-ho. Els dos paràgrafs de l’IVIE ens descriuen els dos problemes principals que cal resoldre: com cal traslladar la riquesa generada pel turisme al conjunt de la població que el suporta dia a dia i com al evitar que impacti massa negativament en el mercat de l’habitatge.

La clau ens ve donada introduint a l’equació un element clau: la demografia. Cada any es jubilen més persones que joves entren al mercat laboral. Per això, des de fa un parell de dècades, tots els llocs de treball generats pel turisme mediterrani han hagut de ser ocupats per immigrants, els quals han impactat negativament sobre el mercat de l’habitatge i sobre la qualitat dels serveis públics, particularment l’educació. No sols no necessitem que el turisme creï més llocs de treball, sinó més aviat que en redueixi.

Per tant, la primera cosa que cal fer és aturar i progressivament reduir el nombre de turistes que visiten les zones tensionades, les quals inclouen la ciutat de Barcelona i la pràctica totalitat del sol i platja. Com? Reduint l’oferta d’habitatge a la seva disposició. A Barcelona, Colau va abordar el tema limitant les llicències per construir nous hotels –el polèmic PEUAT, que ja ningú qüestiona– i ara Collboni es proposa eliminar la totalitat dels pisos turístics. El repte realment important el tenim a la costa, on cal reconvertir hotels i blocs d’apartaments obsolets –n’hi ha molts– en espais públics i en habitatges per als treballadors del sector. D’aquesta manera millorarien l’entorn urbà, l’experiència del turista i el cost de l’habitatge. Es tracta d’una operació de gran envergadura que espera que la Generalitat s’hi posi.

Com es pot finançar? També en aquest cas l’Ajuntament de Barcelona ha obert camí imposant un recàrrec a la “taxa turística” de 4 €/nit que aporta 100 milions a les arques municipals sense cap impacte sobre el nombre de turistes que visiten la ciutat. Un recàrrec imposat al turisme de sol i platja permetria finançar la compra de blocs i la seva reconversió. Els primers beneficiats serien els mateixos empresaris turístics, perquè la reducció de l’oferta apujaria els preus i allargaria la temporada (que la infraestructura turística estigui dimensionada per al pic de l’estiu és un disbarat majúscul).

Això ens porta al segon objectiu: traslladar els beneficis del turisme a la població que el suporta. La reducció del volum ja representarà un benefici. Però el més important ha de ser la millora dels sous. No hi ha cap motiu que exigeixi que, a Catalunya, els del sector siguin un 33% inferiors als de la resta.

Alguna vegada se m’ha dit que el que proposo és un turisme restringit als rics. El que proposo és que les cambreres de pis guanyin 1.500 €/mes (el sou mínim a 25 km de Figueres), que tots els llits d’hotel siguin elevables i que els turistes que no puguin o no vulguin pagar-ho se’n vagin a una altra destinació. No ens en quedarem sense.

Ara el que cal és que aquestes idees no hagin d’esperar onze anys a formar part del pensament ortodox.