Turisme 365 dies
Sento un portaveu del PP a l'Ajuntament de Palma clamant: “Què vol el PP? Turisme a la ciutat els 365 dies de l'any!” La frase em sona i faig la prova més fàcil, que és posar-la al Google. Efectivament, tot d'una em surten resultats: l'any passat mateix, encara vacunant-nos i amb restes de la pandèmia, a Tarragona es recuperava la campanya Temporada Alta, que vol situar la Ràpita com a destinació turística practicable qualsevol dia de l'any. L'estiu abans de l'arribada del coronavirus, una candidata de Junts per Catalunya a l'alcaldia de Blanes (no va guanyar) donava exactament aquest titular a una entrevista: “A Blanes hi ha d'haver 365 dies de turisme a l'any”. A Mallorca, Pula Golf i l'aliança Golf East Mallorca The Luxury Selection proposen literalment “el golf com a reclam turístic del llevant mallorquí 365 dies a l'any”. De fet, l'edil pepero que demanava turisme per a Palma cada dia de cada dia feia al·lusió a la Fundació Turisme Palma, que depèn de l'Ajuntament de la ciutat i sobre la qual es preguntava sarcàsticament si caldria tancar-la, ja que els socis de govern del PSOE a Palma i a Balears, els ecosobiranistes de Més, demanen que es deixi d'invertir en promoció turística. La Fundació Turisme Palma, nogensmenys, és també coneguda com a Fundació Turisme Palma 365.
En definitiva, el desig de tenir turisme cada dia de cap a cap de l'any no és nou, i pel que es veu és compartit arreu dels Països Catalans (no he cercat resultats al País Valencià, però goso aventurar que en trobaríem de semblants). A aquestes altures, però, no sembla que quedin massa dubtes sobre el fet que és precisament el turisme allò que ha dut Catalunya, les Balears i el País Valencià, així com la Mediterrània quasi sencera, a un carreró sense sortida: econòmic i, per tant, també polític i social. És cert que els països que tenim costa en aquest mar culte i antic literalment no podem viure, a curt termini, sense turisme, però també ho és que correm el perill, a mitjà termini, de col·lapsar en tots els nivells si continuem entenent el turisme a la cobdiciosa manera que l'entenem de moment. Encara més, davant del panorama imposat per la crisi alimentària i la crisi energètica, i evidentment pel canvi climàtic, d'una evolució incerta però que evidentment impugna molts aspectes de la nostra actual manera de viure. La paradoxa és la de l'addicte, que per viure necessita consumir justament la substància que causa la seva degradació i, a la llarga, la seva mort. Com l'addicte també, vam fer propòsit (fallit) de deixar-ho: quan vam haver de confinar-nos, es va estendre la idea que ens ho havíem de prendre com un avís i que havíem de canviar. Passada la por que va causar la pandèmia, sí que hem canviat, però en sentit invers: hi ha qui parla d'una fugida endavant hedonista de les societats occidentals, com als anys vint de fa cent anys, per no haver de mirar les onades que s'acosten. Més saturació, més malbaratament de recursos naturals, més negoci. Més turistes, i cada dia de l'any. Més ràpida, la cursa cap al no-res.
