Turbulències a la vista

Un conegut em pregunta, a boca de canó, què és pitjor, que el Banc Central Europeu apugi els tipus d’interès o que deixi de comprar deute públic espanyol. Per sortir del pas, li responc que ve a ser el mateix, però això no és del tot cert.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no

Inscriu-t’hi

Que apugi els tipus d’interès significa que prestarà diners als bancs que en vulguin a uns tipus més elevats. Lògicament, els bancs traslladaran la pujada a qui els demani un crèdit, el qual s’ho pensarà dos cops abans de formalitzar-lo.

El primer que ho ha de notar és el sector immobiliari. Considerem un promotor que es disposa a construir un immoble per vendre’l per 300.000 euros; creu que el comprador podrà pagar una entrada de 50.000 i una hipoteca de 900 €/mes, la qual cosa és possible si la hipoteca és al 2% però no si és al 4%. Per això, quan els anys 1992 (1994 a Espanya) i 2007 els bancs centrals van tancar l’aixeta, el primer que va caure va ser el sector de la construcció, que va arrossegar molts sectors industrials fabricants de materials i, al capdavall, la resta de l’economia.

Ara bé, els anys 1992 i 2007 el sector de la construcció estava vivint una eufòria, però ara aquest sector està tenallat per l’escassedat i el brutal encariment de multitud de materials, des de l’acer (amb greus problemes de subministrament) al ciment (que és ara un 100% més car que fa un any). El BCE no pararà la construcció perquè s’està parant sola.

En la situació actual, el mecanisme a través del qual les pujades del tipus d’interès es traslladen a l’economia serà l’empobriment dels deutors. Considerem el cas de l’estat espanyol. Deu gairebé 1,5 bilions d’euros. En els pressupostos per a l’any 2022, l’Estat preveu dedicar al pagament d’interessos 30.175 milions, la qual cosa significa que preveu pagar l’equivalent al 2% del seu deute. Si el cost acabés essent del 3%, hi hauria de dedicar 15.000 milions més, que és una barbaritat (cal dir que les coses no aniran tan de pressa, perquè les pujades només afecten el deute en la mesura que va vencent). Qui diu l’estat espanyol diu un sofert ciutadà amb una hipoteca a tipus variable, que veurà com el càrrec mensual li puja en consonància amb les pujades del tipus.

Algú podria pensar que l’empobriment dels deutors vindrà compensat per l’enriquiment dels creditors, però això no és així, perquè aquests –els que tenen diners per prestar– s’estan empobrint en la mesura que la inflació està desvaloritzant el seu capital líquid. De què li serveix a un creditor que li paguin el 4% en comptes del 2% si la inflació està al 8%?

En realitat, el que està aflorant és un empobriment generalitzat. Per quin motiu? Fonamentalment, perquè les matèries primeres s’estan encarint, i nosaltres no en tenim. Si mirem enrere, podem comprovar que el barril de petroli costava 20 $ abans de la crisi dels anys 70, que es va estabilitzar a uns 40 en els vint anys previs a la crisi del 2008 i a uns 60 després d’aquesta (sempre comptant en termes del poder de compra del dòlar en cada moment); no ens hauria de sorprendre, doncs, que després de les brutals pujades del moment el petroli s’estabilitzi molt per sobre dels 60 $. Òbviament, si el petroli és ara més car que el 1970 és perquè aleshores només els occidentals en consumíem de valent, i ara ho fa (o ho està començant a fer) mig món. Qui diu petroli, diu els minerals necessaris per a la transició energètica (els que van dins les bateries elèctriques, les plaques solars i els aerogeneradors), com el coure, el liti, el cobalt o les terres rares, que estan experimentant encariments brutals. Si a això hi afegim els cereals i l’oli de gira-sol com a conseqüència de la guerra d’Ucraïna, tenim el panorama complet.

Aquests encariments estan portant alguns dels col·lectius afectats a exigir el manteniment del seu poder adquisitiu, en particular els pensionistes i els treballadors per compte d’altri. Les pujades del tipus del BCE tenen com a objectiu evitar que la inflació s’enquisti a base de fer més difícil aquest trasllat. Fer-ho més difícil, en particular, per als estats endeutats.

Però la pregunta original demanava què era pitjor, que el Banc Central Europeu apugi els tipus d’interès o que deixi de comprar deute públic espanyol. Seria molt pitjor el segon.

La situació de l’estat espanyol és delicada perquè deu molts diners. Que els interessos li pujaran si el BCE puja els seus tipus un parell de punts és inevitable, però l’amenaça més gran no és que el seu deute pugi aquests dos punts, sinó que, espantats, els creditors decideixin que aquest deute –com l’italià o com el grec– és massa arriscat i decideixin que només estan disposats a prestar-li diners al 7% o al 10%. Ja va passar, i és per això que el BCE no ens abandonarà completament.

Tot i això, el proper ministre d’Hisenda –i per extensió el proper govern espanyol– ho tornarà a tenir molt, molt difícil.

Dossier Com evitar una nova crisi

Següent

La guerra de Putin i el model econòmic alemany

Anterior

Itàlia dona ajudes directes per rebaixar la inflació rècord

Vés a l’ÍNDEX