Turbulències a l’eix dreta-esquerra
Fins ara, si més no en les anàlisis més periodístiques i a les enquestes, la brúixola d’orientació ideològica s’ha organitzat gairebé en exclusiva sobre l’eix dreta-esquerra. Tanmateix, i sobretot vista la previsió d’un notable creixement de l’extrema dreta a les properes eleccions europees, aquest eix s’ha anat enterbolint i el dibuix d’aquest vell ordre polític lineal trontolla.
Als Països Catalans hi solem afegir l’eix nacional, ara igualment agitat i cada vegada més diluït pel primer. Aquí encara debatem sobre si tindrem governs poc o molt d’esquerres o poc o molt nacionalistes. Però el problema de fons és el mateix arreu: situar els partits en un sol eix dreta-esquerra simplifica la realitat, per molt que hom s’hi escudi perquè en facilita la representació i n’amaga les inconsistències. En canvi, impedeix considerar les noves dinàmiques populistes i autoritàries, tan ben repartides a dreta i a esquerra.
Per posar un cas que ens toca de prop, mantenir l’eix dreta-esquerra ens estalvia de posar la qüestió de si el PSC és realment d’esquerres, i si s’ajusta a un veritable ideari socialista la defensa del bescantat model turístic del Hard Rock, la B-40 fins a Granollers que té en contra tot el món agrari vallesà o l’ampliació de l’aeroport de Barcelona al marge dels sectors ambientalistes. Com també remou tota lògica ideològica el fet que les patronals catalanes sospirin per tenir un govern presidit per Salvador Illa suposadament socialista.
Però és en l’àmbit europeu que l’eix dreta-esquerra viu moments de gran turbulència. Dos casos recents: la conservadora Von der Leyen diu que és fàcil treballar amb la ultradretana Meloni i que s’hi avé a pactar, i als Països Baixos han fet coalició governamental l’extrema dreta i els liberals del Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia. També entre la mateixa extrema dreta hi ha desavinences gens menyspreables pel suport a Putin i Zelenski. I crec que no és exagerat dir que Isabel Díaz Ayuso o Dolors Montserrat, del Partit Popular, per populistes i autoritàries, no farien un mal paper al costat de Marine Le Pen i la mateixa Giorgia Meloni.
Totes aquestes aigües tèrboles ara es produeixen a la dreta de l’eix perquè tenen les de guanyar, sí, però passaria el mateix a l’esquerra, de la qual, significativament, ara mateix s'ignora l’existència de cap extrem. Quan els extrems creixen, els antics equilibris trontollen. Primer, perquè els espais extrems moderen el discurs en veure a prop el govern. I després, perquè els espais fronterers més centrals s’hi acosten desesperadament per no perdre els vots que se’ls en van.
Soc de l’opinió que no ens hauríem d’aferrar a velles i simplistes classificacions que ja no s’ajusten ni als nous continguts ideològics dels partits ni a la percepció que en té el votant. No podem seguir situant còmodament a l’extrema dreta Le Pen i Meloni al marge del perfil dels seus votants o de les seves evolucions ideològiques i estratègiques. Fer-ho ens situa fora de l’adequada comprensió de la realitat social i política del nostre temps. Tampoc no podem seguir creient que es pot combatre democràticament l’extrema dreta amb cordons sanitaris, negant-los el dret –i el deure– de participar en un debat públic obert quan ja hi són. Hi ha prou evidències que els cordons sanitaris no fan altra cosa que reforçar la legitimitat d’aquests partits, victimitzant-los.
No dic pas que no existeixi un eix dreta-esquerra clàssic. Dic, en primer lloc, que aquest eix ja no manté una linealitat clara. Posem per cas, no penso que Junts estigui més a la dreta que el PSC. Dic, en segon lloc, que hi ha nous eixos que especialment en la presa de decisió del vot se sobreposen a les categories de dreta i esquerra. Per exemple, el que va de la radicalitat democràtica a l’autoritarisme obsessionat amb la seguretat. I opino que l’esquerra woke, la de la cultura de la cancel·lació i la correcció política, és més autoritària que democràtica. I dic, tercerament, que els nous espais de debat polític a la Xarxa afavoreixen un nou eix que va del populisme antipolític al partidisme sectari, també ben repartidet a dreta i esquerra.
De manera que insistir a reduir a una única cosa la dita extrema dreta europea, com un papu a qui no s’ha d’escoltar ni s’ha de discutir amb arguments, em sembla que és una manera covarda d’esquivar-ne la gravetat. Com si negant-ne la realitat se l’esborrés del mapa. Com si demonitzant-la se la guanyés. Com si, en definitiva, fos una fantasia imaginar una no molt llunyana confluència de dirigents a Itàlia, França i Espanya amb Meloni, Le Pen i, per què no, Díaz Ayuso. Quin malson!
