Un túnel o una mina?
El passat 13 d’agost, l’ARA informava en les seves pàgines d’Economia que, el 2021, els túnels de Vallvidrera i el Cadí havien augmentat els beneficis en un 93%. La notícia precisava que la xifra de guanys encara estava un terç per sota dels nivells prepandèmics però, així i tot, feia notar que la rendibilitat financera de l’empresa havia evolucionat entre el 32% (2019), l’11% el 2020 i el 20% el 2021. Ja voldrien totes les empreses perjudicades pel covid i els confinaments haver mantingut, en l’any pitjor de la pandèmia, una rendibilitat de l’11%!
I bé, no puc parlar del túnel del Cadí perquè, ai las, freqüento poc la Cerdanya. En canvi, i a títol de modest contribuent als guanys del túnel de Vallvidrera –del qual soc usuari poc o molt assidu des de fa vint-i-tres anys–, sí que m’agradaria, a banda de felicitar la concessionària per la recuperació del negoci, fer-hi algunes reflexions arran d’asfalt.
La primera no concerneix l’actual empresa explotadora, sinó la concepció mateixa de l’obra, i és com resulta d'inversemblant que una via inaugurada el 1991 ho fos amb una tal estretor de mires; que un túnel urbà de pagament com aquell tingui una sola galeria i només tres carrils, sense vorals i amb escassos refugis, de manera que la més petita avaria hi provoca un col·lapse. El túnel de Parpers, a la C-60 –que uneix Mataró i Granollers–, és molt més ampli i segur per a una demografia i un trànsit potencial molt menors; i, a sobre, ha deixat de ser de pagament.
Les reflexions que segueixen tenen a veure ja amb l’explotació actual de l’autopista de peatge. Els 16,7 quilòmetres d’aquesta necessiten, és clar, tasques de manteniment. Ara, és característica de la concessionària Túnels de Barcelona i Cadí aplicar grans, desmesurades restriccions de trànsit en ocasió de la més mínima poda de vegetació, o substitució d’enllumenat, o reparació del paviment. Això, sense aixecar mai de la vida barreres ni rebaixar l’import del peatge. Si, en un trajecte tan curt, els “treballs” t’obliguen a circular durant tres o quatre quilòmetres per un sol carril i a un màxim de 60 quilòmetres/hora, ¿no representa això un important deteriorament del servei que has contractat i que tens dret a rebre, i no hauria de comportar una reducció proporcional de les lleonines tarifes de peatge (per a un turisme, 4,55 € en “hora punta” i 4,04 € en “hora vall”)? Es veu que no...
Però encara ens manca la cirereta del pastís. Com vostès saben, el túnel principal de la via que analitzo té tres carrils, un en cada sentit pel que fa als dels costats, i un carril central reversible en funció de la densitat del trànsit en cada franja horària. Doncs bé, quan esclatà la pandèmia i es va decretar el primer confinament, aquell carril central va ser tancat de manera permanent. Es podia mig entendre en funció de la caiguda dràstica de la mobilitat, tot i que no es va fer res de semblant en cap altra via de peatge del país ni de l’Estat ni –que jo sàpiga– d’Europa.
Tanmateix, els confinaments es van acabar fa molt temps, i la concessionària –amb el lògic afany de recuperar beneficis– restablí el funcionament previ del carril central... de dilluns a divendres. Els dissabtes i els diumenges, potser perquè els usuaris de cap de setmana només paguen 4,04 €, el carril central resta tancat; aquest mes d’agost que demà finalitza ho ha estat tots els dies i a totes les hores, sense cap explicació ni cap justificació. Per pura arbitrarietat. És a dir: vostè pagui un dels peatges més cars d’Europa per utilitzar una autopista urbana d’accés o sortida ràpids de Barcelona..., i es trobarà circulant a 60 o 70 quilòmetres/hora, sense possibilitat de fer un avançament, per l’equivalent a una fràgil via local; subterrània, això sí.
Per prevenir reaccions demagògiques, m’apresso a precisar que no, que no confonc els túnels de Vallvidrera amb el circuit d’Indianapolis. De fet, força gent sap que no he tingut mai carnet de conduir. Les experiències que aquí reflecteixo no són, doncs, les d’un fanàtic de la velocitat, sinó les d’un pacífic passatger, ja sigui de taxi o de vehicle privat. D’algú, ho admeto, a qui no li agrada sentir-se estafat i que contempla amb desgrat una empresa la cultura corporativa de la qual vindria a ser: "La casa sempre guanya".
Túnels de Barcelona i Cadí és propietat del grup Abertis, controlat per l’empresa espanyola Actividades de Construcción y Servicios (ACS), de la qual és fundador i conseller delegat el senyor Florentino Pérez Rodríguez. Si un servidor freqüentés Madrid i, un cop allà, tingués accés a la llotja del Bernabéu, potser li hauria fet conèixer a Don Florentino el meu punt de vista de manera personal i privada. Com que no és el cas, ho explico en aquest article.