Tuitejar o no, va dir el dinosaure

"Q uan es va despertar, el dinosaure encara era allà", va escriure fa cinquanta anys Augusto Monterroso. El microrelat de l'escriptor guatemalenc compta en la llengua original 7 paraules i 50 caràcters, i va ser considerat durant dècades el relat més curt de la literatura en llengua espanyola.

El dinosaure és la màxima expressió de la microficció, un fenomen que es remunta als bestiaris de l'Edat Mitjana, que contenien il·lustracions d'animals més o menys simbòlics acompanyades de textos breus.

Però el naixement del microrelat modern, el bressol del dinosaure, se situa a l'Argentina del 1950, amb les aportacions d'escriptors com ara Borges o Cortázar, entre altres, que van publicar microrelats i contes curts en antologies i van ajudar a popularitzar el gènere tant a l'Amèrica Llatina com, més tard, a Europa.

S'ha dit que l'arribada de la brevetat en la literatura reflectia la fragmentació avantguardista del moment o l'absurditat de la modernitat. Vingui d'on vingui, més enllà de la microficció, la brevetat s'ha convertit en un valor més del nostre dia a dia, que se'ns imposa a través de la tecnologia, i nosaltres l'acceptem. Des de fa uns anys, els missatges curts de mòbil, del Facebook i, des de fa poc, del Twitter, ens permeten comunicar-nos a tort i a dret, amb l'única condició que no ens excedim en els caràcters que utilitzem per a cada ocurrència.

Però la brevetat dels missatges no és proporcional al temps que se'ns escapa mentre els fem o els llegim. Segur que hi ha tuitejadors molt experimentats que, amb un tres i no res, abreugen una tirallonga fins als 140 caràcters de rigor, però també n'hi deu haver que, com jo, s'estan una bona estona per entaforar un missatge coherent al quadre de text. De totes maneres, això, com tot, amb un mica de pràctica es pot aprendre. El dilema del Twitter no és tant l'obligada brevetat, sinó el seu contingut. La pregunta eterna dels tuitejadors menys habituals és què escriure. Cal trobar alguna cosa prou interessant per piular-la al món i, a la vegada, prou intranscendent perquè, si resulta que ningú la llegeix, no passi res. Perquè si els teus seguidors segueixen molta gent, sempre hi ha el perill que aquell tuit que tant t'ha costat redactar quedi sepultat en qüestió de segons per una allau de tuits d'altres piuladors més assidus que tu.

El Twitter va néixer fa gairebé cinc anys i pretenia que els usuaris es comuniquessin entre ells compartint frases curtes en resposta a la pregunta "Què estàs fent?". La paraula twitter els va semblar la més adequada per batejar l'invent, ja que en anglès es refereix tant a "un petit esclat d'informació inconseqüent" com a la "piulada dels ocells". La xarxa es va crear, doncs, amb la intenció explícita d'airejar missatges tan interessants com ara: "Estic al súper i no sé si comprar cebes perquè em sembla que ja en tinc però no n'estic segura", "Estic netejant el forat de l'aigüera i hi he trobat coses que més val que no us expliqui" o "Estic al metro, no tinc cap diari per llegir i no sé cap on mirar, per això jugo amb el mòbil per dissimular" .

Afortunadament, un cop el sistema va agafar empenta, van ser els usuaris els que es van adonar que tenint un mitjà de comunicació com aquell a l'abast, també el podien fer servir per explicar altres coses que veien al seu voltant, com ara terratrèmols, accidents aeris o revoltes populars. Va ser llavors quan la xarxa va agafar una nova dimensió, més periodística, i els creadors de Twitter es van afanyar a canviar el lema del servei. Van fer fora el "Què estàs fent?" i hi van posar el "Què està passant?". Tot i això, un estudi fet el 2009 a Texas sobre els usos de Twitter revelava que el 40% dels missatges enviats contenien informació insignificant; el 38%, informació polèmica, i el 22% restant es repartia entre retuits, autopromoció, spam i notícies.

Així doncs, una gran part de la població tuitejadora segueix enviant a la xarxa les petiteses del seu dia a dia tot esperant que algú les llegeixi i, encara millor, si les troba interessants, que les retuitegi, que amb una mica de sort a algú més li farà gràcia i s'apuntarà a la llista de seguidors. Al cap i a la fi, es tracta d'això: d'anar col·leccionant seguidors, perquè el recompte de gent que ens escolta s'ha convertit en la mesura de l'èxit social, o de la fama.

Quan Andy Warhol va dir "En el futur tothom serà famós durant 15 minuts", no sabia que les noves tecnologies farien disparar el valor del temps. Avui dia, dedicar 15 minuts seguits a qualsevol cosa sembla una eternitat. Avui dia, escrivint una enginyosa frase de 140 caràcters ja es pot sortir al diari (com a mínim, a l'ARA) i tenir la porció de fama que ens augurava Warhol. El problema és que aquest fragment de fama només dura els 10 segons que triguem a llegir el missatge, i que darrera d'aquest missatge n'hi ha un altre, d'una altra persona, i un altre, i un altre, i un altre...

"Quan es va despertar, tenia 500 tuits per llegir", diria jo. I el dinosaure, evidentment, ja se n'havia anat.