Tucker Carlson al carrer Ferraz
Acostumo a fugir del debat sobre la llibertat d’expressió i les bombolles comunicatives com de la pesta perquè sempre et posa en una situació de superioritat moral improductiva, com si tu fossis un paladí de la llibertat i la raó contra bàrbars analfabets, que és justament la trampa. Però veure Tucker Carlson al costat de Santiago Abascal m’ha fet pensar que hi ha una oportunitat. Carlson és una de les cares mediàtiques més influents de la nova dreta americana, el gran portaveu de la teoria segons la qual les eleccions del 2020 van ser “robades” a Donald Trump per una conxorxa. La presència de Carlson a Ferraz certifica que les dretes europees intenten reproduir el model americà i que aquest model té consciència i estratègia globals. Aquests dies que no parem de sentir els nostres mitjans plens de declaracions absurdes i perilloses amb la finalitat de fer-nos sentir al costat correcte de la història, tenim una oportunitat perfecta per intentar resistir la temptació de cancel·lar l’altre.
Fa temps que ja no es parla de postveritat i, en canvi, sí que ha fet fortuna la cultura de la cancel·lació, però són dues cares de la mateixa moneda. La cultura de la cancel·lació neix a l’esquerra, i podem fer servir la definició del periodista del New Yorker Benjamin Wallace-Wells: “La por que fins i tot la gent normal que expressa idees políticament incorrectes serà avergonyida públicament, que les xarxes socials han establert una vigilància dels discursos universal i que la gent i les institucions contenen el que diuen per por de tot plegat”. Això hauria portat empreses a acomiadar treballadors per les seves opinions, a la suspensió de conferències en universitats o a torrentades d’insults si comparteixes el teu amor pel cine de Woody Allen.
Els fonaments intel·lectuals d’aquesta idea es remunten a un assaig de Herbert Marcuse publicat el 1965 i titulat Tolerància repressiva, extremadament influent en l’acadèmia americana esquerranosa i les seves emanacions activistes. A grans trets, la idea de Marcuse és que la tolerància només és útil en una societat completament igualitària i que, per arribar a aquesta societat, paradoxalment cal un cert grau d’intolerància amb les idees i opinions dels poderosos. Com que els conservadors tenen el poder, caldria reprimir els seus discursos per tal de redistribuir aquest poder millor.
Passa que amb els anys el progressisme s’ha tornat molt poderós. Els diaris més llegits del món són progressistes, els estudiants de Harvard són propalestins i les coalicions d’esquerres són d’allò més exitoses als Parlaments de mig món. D’aquí ha sorgit la contrarevolució de la dreta alternativa, que no és res més que marcusianisme de l’altre bàndol. Mentre l’esquerra cancel·la senyors blancs heterosexuals, la dreta nega la paraula a tot el que es pugui etiquetar de woke. En comptes d’avaluar el contingut de les crítiques que reben, uns i altres es desmereixen mútuament en tant que feixistes i comunistes.
Una de les gràcies de posar Carlson al costat d'Abascal i d'Ayuso és la seva història amb el covid, perquè la gran especificitat cancel·latòria de la dreta és, justament, l’atac als experts científics i als periodistes. La motivació de la dreta contra aquestes professions és que, efectivament, són entorns de majoria esquerranosa. Però els fets del covid ens obliguen a afrontar que moltes de les coses que deia la gent de dretes tenien un punt de raó. Moltes mesures preses que es van justificar en nom d’una suposada neutralitat científica estaven fetes des de la incertesa absoluta i el biaix ideològic. La prova és que, a toro passat, cada cop s’imposa més el consens que ens vam tancar massa i ara ho faríem d’una altra manera. Els experts i periodistes no van perdre credibilitat per l’atac programàtic de la dreta, tot i que aquest atac existeix, sinó perquè van creuar la ratlla de la neutralitat i van crear un clima d’atacs ad hominem contra qualsevol cosa que fes olor d’argument pro obertura.
És cert que la cultura de la cancel·lació té a veure amb l’arquitectura de la comunicació digital, que premia la retòrica fal·laç i el tribalisme per sobre de la conversa racional i la bona fe. Però al nucli de tot plegat hi ha una fragmentació ideològica epocal. La desaparició d’una arcàdia feliç de la conversa pública no és fruit de la malaptesa dels extrems, sinó dels fracassos del centre per estar a l’altura del discurs que feia. Mentre la retòrica de la neutralitat liberal imperava, en realitat el món era ple de discriminacions, desigualtats, censures i violències de tota mena. Es deia que no importava si eres dona, negre o homosexual; però sí que importava. La fragmentació d’un vell consens en petites tribus de veritat no és un problema discursiu, sinó de la política que no estava fent el que deia que feia. També per això no totes les postures són igual de legítimes: la cultura de la cancel·lació de l’esquerra surt com un intent de remeiar desigualtats genuïnes, mentre que la cultura de la cancel·lació de la dreta s’aprofita de la lògica equivocada i paranoica de la cancel·lació per dir que tot és mentida i mantenir els vells privilegis.
La cancel·lació no s’aguanta perquè, com sabem elementalment i tan bé demostra el cas del covid, hem de ser capaços de separar les idees de la identitat de les persones i grups que les emeten; avaluar cada cas en termes tan racionals i freds com sigui possible, i mantenir l’autocrítica i la possibilitat de revisió. Correspon a totes les sensibilitats polítiques genuïnament preocupades per fer el món més just construir una nova hegemonia que incorpori les lliçons de la crítica dels oprimits als valors universalistes del liberalisme clàssic, i tornar a fer creïble la idea que no importa qui parla, sinó el que diu. És un recordatori que pot ser útil per a la legislatura que ve, especialment quan sentim coses que ens facin notar l’escalforeta enganyosa de la superioritat moral.